Fragments d'un passat en ruïnes

Poques hores després que es declarés un incendi a la mina El Bordo, al’estat mexicà d’Hidalgo, les autoritats pertinents van decidir tancar el tir d’aquesta mina i condemnar a l’oblit una història que Yuri Herrera (Actopan, Mèxic, 1970) ha rescatat de les profunditats de la memòria. A l’interior d’aquesta mina hi havia una quantitat ingent de miners, molts dels quals van aconseguir sortir indemnes del que dies després es convertiria en una tragèdia sense pal·liatius, però sobre la qual es van inocular tones de vergonyant silenci. El tancament hermètic d’aquest tret havia condemnat a mort 87 miners. L’estranyesa i la ràbia van venir quan es va obrir el tir sis dies després i van aparèixer de l’infern set miners que havien sobreviscut a l’apocalipsi. 

En aquest llibre Herrera segueix el rastre de la història a través del’“expedient judicial Pachuca 1920-66, algunes notes periodístiques i una placa metàl·lica que parla d’una altra cosa. L’expedient i les notes no són mers informes dels fets, sinó ‘fragments’ dels fets, són part de la tragèdia i de la manera en què es va custodiar la seva versió oficial. En aquests textos apareixen homes favorits que no van córrer risc de ser esquinçats ni amb el frec d’una pregunta, i homes i dones que des de sempre van estar condemnats”. En el text d’Herrera el pes de la ficció és nul. El que es pretén és fer visible un silenci oficial atroç que “no és l’absència d’història, és una història oculta sota una forma que és necessari desxifrar”, un silenci, en definitiva, polític, administratiu, mèdic i jurídic que va condemnar a mort 87 homes i que va silenciar la comunitat pachuquenya. 

Breu però contundent llibre

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

En aquest breu però contundent llibre el lector és colpejat per la força d’una narració periodística que no juga a immiscir-se en els fets històrics. Una ficció sense ficció. El que s’explica va passar però és la xifra de contradiccions i omissions flagrants. Per explicar-ho tot Herrera se serveix també de les fonts orals, a saber, el testimoni d’uns homes que sent dins de la mina van ser portats fora de la història. Herrera porta a bon port llavors el que volia Walter Benjamin a les seves tesis 'Sobre el concepte de la història', allò que “mentre hi hagi un captaire, hi haurà mite”. 

El llenguatge judicial, llegiu oficial, que travessa tot el text pretén fer emergir “el moment de l’anagnòrisi, en què un personatge en reconeix un altre, enuncia la seva història i les seves intencions i declara que veu tot”. Perquè del que es tracta és del reconeixement d’unes vides condemnades al silenci de la història. L’exigència que Herrera ha volgut plasmar, fins i tot, és arriscada i no té marxa enrere: fer memòria pública de les vides d’uns homes i dones com si tornessin d’un passat absent, el d’uns homes vençuts pel pes insuportable d’una història oficial aclaparadora que els va condemnar inexorablement a la indolència i a l’abandonament.