Escàs seguiment de la protesta contra Jan Fabre

Hi havia una certa expectació aquest diumenge respecte a l’oposició despertada en sectors feministes de l’estrena a Temporada Alta de la proposta de Jan Fabre ‘The Generosity of Dorcas’,no per la seva qualitat artística sinó per l’acusació d’assetjament sexual i vexacions que li ha dirigit una vintena de treballadors de la seva companyia. Un ‘hashtag’ animava els espectadors a no acudir al Teatre de Salt, però la protesta només va aconseguir convocar una desena de persones. “Som molt pocs”, ha reconegut Júlia Boixader, estudiant de filosofia de 19 anys que va organitzar l’acte de protesta avalat pels col·lectius feministes Malapècora i Observatori cultural de gènere. Tot i així, un total de 47 espectadors van sol·licitar al final la devolució de la seva entrada. 

L’obra va ser defensada pel ballarí de la companyia de Fabre Matteo Sedda.  Fa tres anys que ell interpreta ‘Mount Olympus’, impressionant bacanal escènica de 24 hores de durada que vindrà al final de la temporada de Lliure. Sedda parlava així d’un problema sobre el qual s’ha obert una investigació i un debat intern en la companyia hores abans d’actuar: “Entenc tant algunes de les meves companyes que han firmat la carta com el Jan. No es pot veure això només en blanc i negre, hi ha una àmplia gamma de grisos a tenir en compte”. L’han sorprès les protestes feministes, fins ara no havia viscut res igual en els espais on ha actuat amb aquest potent solo on es transforma en home, dona i éssers andrògins, estrenat el juny passat a la ciutat belga d’Anvers. Admet que treballar amb Fabre és un repte. “Ell vol treure el millor de nosaltres sempre. Et porta al límit”. I al límit es va mostrar en la seva interpretació, que va ser rebuda amb càlids aplaudiments. Va sortir a saludar, satisfet i alleujat, fins a quatre vegades.

Rocío Molina i El Niño de Elche 

La jornada de dissabte va estar marcada pel risc, l’atreviment i la personalitat dels tres artistes que van participar al festival:  la inquieta ‘bailaora’ Rocío Molina, al film ‘Impuls’ d’Emilio Belmonte, la ‘performer’ Angélica Liddell amb el seu últim espectacle ‘Gènesi 6, 6-7’, final pertorbador de la seva trilogia mística –amb diverses desercions del públic– i l’inclassificable cantaor El Niño de Elche. Aquest últim es va posar el públic a la butxaca amb la seva ‘Antología del cante flamenco heterodoxo’, un disc descomunal.  No seria estrany que ell, com Molina, acabés tenint pel·lícula pròpia entorn del seu procés de creació i la seva manera d’apropar-se al flamenc, aquest art que molts es volen apropiar.  “No entenc això de l’apropiació”, explicava durant la seva inspirada actuació dissabte al Teatre del Canal. Va acabar de matinada, però el públic va sortir encantat. Fins i tot els programadors internacionals, que només podien connectar amb la seva música, ja que el seu perspicaç discurs no hi havia forma humana de captar-lo sense traducció simultània, van descobrir un flamenc d’una altra galàxia meravellosament acompanyat per Raul Cantizano (guitarres i percussió) i per Susana Hernández (teclats i sintetitzadors).

El carismàtic cantaor de 33 anys a qui li sobrava vestit per tots costats –en els últims mesos ha perdut 16 quilos– es va guanyar al personal no només amb l’originalitat de les seves cançons sinó amb el seu do de gents i les seves bromes. Tot just començar va confessar sense pudor el seu últim record del Teatre del Canal, un desastrós intent de col·laboració amb la bailaora Pastora Galván (germana d’Israel, amb qui sí que ha col·laborat amb èxit) que va acabar com el rosari de l’aurora. El projecte que va assajar en aquest mateix espai dirigit per María Muñoz, de la companyia de dansa contemporània Mal Pelo, mai va veure la llum. “Espero treure’m avui l’espina d’aquell espectacle amb què anava a fer la meva primera gira i no va poder ser perquè no ens vam entendre i ella va preferir anar-se’n amb Antonio Canales. Així li ha anat a Pastora Galván”. Al llarg del concert va seduir el públic no només amb una farruca en català i una malaguenya mestissa amb ressons gregorians sinó amb aquell discurs entre cançó i cançó que anava destil·lant la seva filosofia, no apta per a ortodoxos del flamenc, fent riure el públic amb brillants ocurrències.

‘Impulso’, la pel·lícula

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

També van riure en diverses ocasions els espectadors que van assistir al Truffaut a la presentació d’‘Impulso’, una pel·lícula que ha seguit Rocío Molina pel món durant el procés de creació de ‘Caída del cielo’. La perplexitat dels seus músics o els salats comentaris sorgits en moments de dubte. I és que a ella, com al Niño de Elche, li van més les línies difuses, el vertigen d’endinsar-se en camins poc trillats.

Els artistes singulars són capaços de portar al límit l’art, de retorçar-lo, de donar-li la volta, de comprimir-lo o d’estirar-lo com si fos un xiclet o aquesta simbòlica massa de pa que apareix en la proposta de Liddell. Ho explica molt bé Molina en el film que permet descobrir la cuina del seu art, on elabora les proves, intents, experiments, aquest “perdre’s per tornar a trobar-se” com explica a la pel·lícula, una meravella que permet descobrir les tortuositats d’una artista que mai deixa de qüestionar-se.