Els contes de Calders tornen a tot color

Ser un autor d’enginy brillant, de prosa transparent i mirada de nen descobrint les coses per primera vegada li va valer a Pere Calders moltes susceptibilitats per part dels defensors del realisme a ultrança que imperaven als anys 50 i 60, quan el seu nom començava a travessar l’oceà des del seu exili mexicà. Calders, novel·lista, però per sobre de tot comediant, ha sigut també la porta d’entrada per a molts lectors... i ja se sap que la gent tem tornar a enfrontar-se cara a cara als primers amors. També arrossega un pecat molt gran: ser un escriptor tremendament divertit, cosa que no hauria d’estar renyida amb el cànon. Però l’humor és senzillament la seva particular mirada a l’abordar assumptes de més calat, de treure’ls transcendència sense que per això deixin de tenir importància. I, sobretot, hi ha la seva enorme popularitat, l’afecte que generació rere generació li continuen demostrant els seus lectors. Un ressò que el 1977 es va amplificar gràcies a una paraula màgica,Antaviana, l’obra de teatre que va fer que tots es rendissin al seu art. “Va ser llavors quan van començar a parar-lo pel carrer”, recorda la seva filla Tessa, que reivindica el seu rigor literari extrem i la capacitat per transportar la realitat a una dimensió que “els cànons convencionals no identifiquen com a real”.

Per verificar-ho tot i disfrutar de pas (que és el gran objectiu de Calders), Rosa dels Vents torna a les llibreries la narrativa completa de l’autor en dos volums (que van de 1936 a 1968 i de 1978 a 1992) amb il·lustracions d’Ignasi Font, que amb la seva línia clara i l’alegre tecnicolor capten a la perfecció el seu univers alhora costumista, naïf i màgic. I la petita editorial Comanegra, tots els seus microrelats a ‘Contes portàtils’.

Sense mirar enrere

L’edició de Rosa dels Vents recull els contes complets publicats el 2011, amb l’afegit de 12 relats que havien quedat fora de les edicions que ell va fer en vida. L’editor de Rosa dels Vents, Joan Riambau, explica per què amb aquesta decisió no es vulnera el criteri de l’autor. “Calders mai va corregir quan

es preparaven noves edicions, tampoc no ho va fer per a les obres completes. Senzillament anava escrivint nous contes sense mirar enrere; això explica, per exemple, que quan va poder fer-ho no recuperés un conte de ‘Cròniques de la veritat oculta’ que li va tombar la censura”. Els contes rescatats no són pròpiament inèdits, perquè van ser publicats en revistes en el seu moment, però avui són introbables: com el text del programa de mà d’’Antaviana’, dos contes infantils destinats a ‘Cavall Fort’ i algunes narracions que van aparèixer en revistes mexicanes. “També hem restituït alguns fragments eliminats per la censura guiant-nos per la correspondència que Calders va mantenir amb Triadú [qui preparava a distància la publicació de la seva obra] i que dona compte d’aquest procés en el qual ell estava encara a Mèxic, una mica indefens”.

Reconeixement

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Diana Corominas, neta de Calders i profunda coneixedora de la seva obra, recorda que, malgrat que el seu avi no va transitar pels corrents imperants, la crítica catalana va saber reconèixer-lo, quan va poder. El 1954, les seves ‘Cròniques de la veritat oculta’ van guanyar el Víctor Català i el 64, dos anys després d’haver tornat de l’exili, el Sant Jordi amb ‘L’ombra de l’atzavara’.  A la neta li agrada recordar que a l’avi li encantava explicar que ell va néixer poc després de l’enfonsament del Titanic. “Per a ell aquesta desgràcia simbolitzava el límit de la ciència i la tecnologia: un barco insubmergible que en el seu primer viatge se’n va al fons. Ell utilitzava aquesta imatge per dir que la literatura amb voluntat de realitat també té els seus límits, perquè la realitat per si mateixa és inabastable. A ell li interessava aquest realisme més modern que inclou tant el real com el fantàstic”.

Es felicita Tessa Calders perquè, malgrat no haver-hi un suport institucional especial, l'obra del seu pare s'ha obert pas per si mateixa en editorials internacionals. L'última notícia que ha rebut la família és la inclusió de tres relats de l'autor a la revista nord-americana ‘The Massachusett Review’.