Mikel Santiago, sol davant de la solitud del supervivent

A ‘La isla de las últimas voces’ (Ediciones B) tot gira “entorn d’una pregunta: ¿què series capaç de fer per sobreviure, com et valdries per tu mateix si no poguessis comptar amb ningú?”. Amb aquesta premissa i amb un petit grup humà aïllat i incomunicat de l’exterior per una tempesta en una petita illa del nord d’Escòcia, en una atmosfera asfixiant, que es torna violència, el biscaí Mikel Santiago (1975) fa honor al seu sobrenom, l’‘Stephen King de Portugalete’. 

Després de triomfar amb ‘La última noche de Tremore beach’ (traduïda a 20 llengües i de la qual Amenábar va comprar els drets cinematogràfics), i de ‘El mal camino’ i ‘El extraño caso de Tom Harvey’,Santiago torna amb un nou ‘thriller’ psicològic i paranormal, en què la descoberta d’una misteriosa caixa negra, que viatjava en un avió governamental que ha caigut al mar, provoca estranys malsons i al·lucinacions en els veïns. “La caixa és el catalitzador, l’acceleracor emocional que causa que personatges amb una psicologia una mica tocada es divideixin en dos bàndols i que es desencadeni la violència. A uns els converteix en psicòpates, a d’altres, en covards o cobdiciosos. A d’altres, en herois i valents. D’altres es deixen endur per la histèria. És l’element distorsionador que fa que una societat més o menys ordenada salti pels aires”.  

La raó, inútil davant de la violència 

Tot i que no és el tema central de la novel·la, que té un punt de ‘Perdidos’ i de ‘La Cúpula’, de Stephen King, sí que admet que hi ha una part de reflexió sobre la societat. “El nostre ordre social és de vidre i sí que hi ha un eco d’experiment social, perquè quan els sistemes garants de l’autoritat a què hem donat el dret absolut de la violència queden anul·lats la democràcia s’esfondra, com passava en ‘El senyor de les mosques’”. 

Notícies relacionades

El tercer estiu de Mikel Santiago

«Vull que el lector esperi sorpreses»

En aquesta minúscula comunitat, el lector descobreix que “davant de les emocions no hi ha lloc per al raciocini” i que “els personatges més heroics, que són els que tenen raciocini i intentin utilitzar la raó davant de la turba violenta, veuen que no els serveix per a res”. “Hi ha ferides individuals i col·lectives. Els pescadors, que han demostrat tenir una moralitat dubtosa, anhelen que l’illa torni a tenir la rica economia que va perdre; Carmen, la protagonista, vol tornar a veure el seu marit i el seu fill morts en un accident d’avió...”, explica Santiago, assumint que aborda temes com “el dol, la viduïtat, la solitud, la mort”, perquè com a escriptor li permeten arribar al final dels seus propis “malsons”. “S’ha de plorar i assumir el dol, perquè en la vida no tot s’arregla i s’ha de tirar endavant com sigui i sobreviure, d’això va la novel·la”, insisteix.

Dones fortes

Quan la situació a l’illa està fora de control, Carmen veu que l’autoritat que hauria de solucionar les coses no serveix. “Tem per la seva integritat física i veu que no li queda més remei que dir-se ‘estic sola’ i que si ha d’agafar la destral i carregar-se algú ho farà. Deixar-se morir o ensenyar les dents. És una cosa que pot passar-nos a tots, no dic que tots acabem matant, però sí que estem sols, per molt que confiem en el Govern, en el sistema, en els nostres amics o família”. I sí, en la novel·la “una dona forta, tot i que la societat la marqui com a feble, és la que porta els pantalons quan fa falta”. Santiago hi ha abocat “la frustració” davant de les contínues notícies de violència i abusos contra dones.