Anar al contingut

ANIVERSARI

El Prado celebra el seu bicentenari amb una exposició històrica

La pinacoteca explica la seva formació i els avatars viscuts durant aquests dos segles a partir de 134 obres de la seva col·lecció i 34 convidades

Natàlia Farré

El Prado celebra el seu bicentenari amb una exposició històrica

Emilio Naranjo

El 19 de novembre de 1819 el Museu del Prado obria portes per "propagar el bon gust en matèria de Belles Arts" mentre s’"embellia la capital del regne i es contribuïa al llustre i esplendor de la nació", segons assegurava la 'Gaceta de Madrid’ l’endemà. La promotora de la iniciativa havia sigut Isabel de Braganza, esposa de Ferran VII i morta un any abans. I el lloc escollit, l’edifici aixecat per Carles III per allotjar el Gabinet d’Història Natural. Del contingut no hi havia cap dubte: les col·leccions reials d’art. 

El centre va obrir el 1819 amb les col·leccions de la monarquia i el 1868 va deixar de ser reial per convertir-se en nacional 

Les obres que durant generacions la monarquia havia anat atresorant. Des dels reis més il·lustrats en el tema, com Felip IV, sota la protecció del qual va fer carrera Velázquez i que va estar sempre atent al mercat: va comprar en els encants de Rubens, ( 'El jardí de l’amor', 'Les tres Gràcies’, 'Nimfes i sàtirs’, entre altres peces), i en la del malaguanyat Carles I d’Anglaterra ('El trànsit de la Verge', de Mantegna; 'Sagrada Família', anomenada 'la perla', de Rafael, i 'Autorrertat', de Durero); als monarques menys doctes en art, però igualment acumuladors d’obres.

La iniciativa, herència de la Il·lustració, pretenia fer accessible a tot el món el patrimoni de la reialesa, fins a llavors reservat a caps coronats i al·legats, i reivindicar els pintors espanyols, grans desconeguts per aquelles dates. Els dos objectius es van complir. La revolució liberal de 1868, que va posar fi al regnat d’Isabel II, va canviar el cognom del centre: va deixar de ser 'reial’ per convertir-se en 'nacional’. I el llibre de visites del Prado és un 'who is who' del món de l’art dels dos últims segles. Des dels impressionistes als contemporanis, tots van passar pel Prado i tots es van rendir, bàsicament, a Velázquez: "Quant m’agradaria que fos aquí, quina alegria hauria experimentat al veure a Velázquez, que per si sol val tot el viatge", va escriure Manet Fantin-Latour, el 1865.

De tot això i molt més parla l’exposició que obre els fastos del bicentenari de la institució dilluns vinent: 'Museu del Prado 1819-2019'. Una mostra centrada en una "llacuna imperdonable del museu", segons el parer del seu director Miguel Falomir, que és el fet de "no tenir una reflexió pròpia" sobre la història de la pinacoteca. La mostra pretén reparar aquesta carència posant la col·lecció del centre a treballar. De manera que moltes de les peces de les sales, 134 del centre, han deixat la seva paret habitual per ocupar l’espai de les exposicions temporals. I, a més, han rebut la visita de 34 teles el domicili de les quals està fora del Prado. 

D’esquerra a dreta, 'La Sagrada Família, santa Anna i sant Joanet' del Greco, 'la Magdalena penitent’ de Pedro de Mena i 'La Verge amb el nen’ d’Alonso Cano. / emilio naranjo (EFE)

Una bomba incendiària

És el cas de 'Las meninas' de Picasso arribada des de Barcelona. Un dels més de 50 quadros de la sèrie que el malagueny, director del museu durant la guerra civil, va realitzar en temps rècord des del seu exili de Cannes per homenatjar, per descomptat, a Velázquez. A Goya i a les seves 'Pintures negres’ van dirigir la mirada Motherwell i Zoran Music per crear les seves peces, també arribades d’altres museus, sobre els horrors del segle XX. I en el ‘Cavaller de la mà al pit’ del Greco va aprofundir Carlos Saura per al seu 'Retrat imaginari de Felip II', arribat des de Conca.

Les obres del museu treballen per explicar parts de la història: com l’evacuació dels fons durant la guerra civil i com el recaptat amb aquestes peces en una exposició a Suïssa va permetre comprar 'Sant Andreu i sant Francesc' del Greco, que a la mostra és al costat d’un fragment d’una bomba incendiària que va caure a prop de la pinacoteca. De les que van impactar al museu, que també en va haver, no en queda ni rastre. I la 'Immaculada dels Venerables' de Murillo il·lustra la dispersió patrimonial, en aquest cas durant la guerra de la independència i l’espoli del mariscal Soult. Va tornar al Prado el 1940 en un intercanvi entre el Govern francès i l’espanyol. Són dos exemples, però n’hi ha d’altres.

Columna vertebral 

A més d’un desig no aconseguit: "Una obra que m’hauria encantat exposar, hauria sigut com una enorme trobada de la història de tota la pintura espanyola és 'Dona en blau' de Picasso, fórmula que Picasso va trobar per dialogar amb 'La reina Mariana d’Àustria' de Velázquez, però aquest diàleg té un episodi intermedi 'La reina Maria Lluïsa amb mirinyac' de Goya. Hauria sigut la columna vertebral del relat de la pintura espanyola: Velázquez, Goya i Picasso units a les tres obres", lamenta el comissari de la mostra i cap de conservació del museu Javier Portús.