OBITUARI

'El reloj' de Lucho Gatica continuarà marcant les hores

Era molt bo el bolerista xilè mort que es va enlairar cap a Mèxic, i això que vendre boleros és com vendre neveres al Pol Nord

zentauroepp45891291 lucho gatica  nat king cole181114140042

zentauroepp45891291 lucho gatica nat king cole181114140042

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

"Hoy mi playa se viste de amargura, porque tu barca tiene que partir...". Ha mort Lucho Gatica, que semblava immortal. Se’n va una altra llegenda del bolero a l’altura dels més grans: Olga Guillot, Los Panchos, ja gairebé convertits en una franquícia, o el mexicà Agustín Lara, amb aquella cicatriu grollera a la galta després que una corista ofesa l’hi l’esquerdés amb una ampolla trencada. La vida convertida en una lletra de cançó. Ja ho deia el vell Lucho: "Per cantar bé el bolero, és necessari sentir-lo". I ell el va sentir; ell creia que era enamoradís, es va casar tres vegades i va tenir set fills.

Als seus 90 anys, vivia ja retirat del món, a Mèxic capital, amb la seva filla Aida, com un avi tranquil, amb les seves rutines, la seva diabetis i el sever deteriorament cognitiu que li havia imposat la vellesa. A la tarda, li posaven les seves velles cançons, i l’home somreia i les cantussejava. "Tú me acostumbraste a todas esas cosas, y tú me enseñaste que son maravillosas...". L’estiu passat li van dedicar una estàtua a Rancagua, la seva ciutat natal, a uns cent quilòmetres al sud de Santiago de Xile. Luis Enrique Gatica; a Xile, els Luises de barri són Luchos, i ell tenia cara de xilè senzill i mestís.

Veu calenta, ampla i suau. Havia de ser rematadament bo quan, fill de vídua i amb set germans, es va plantar a Mèxic als 20 anys amb la marciana il·lusió de cantar-los boleros, que és una cosa així com vendre neveres als esquimals. Però va triomfar, carai si ho va fer. Des dels Estats Units fins a l’última vèrtebra de l’espinada andina. El premi Nobel Mario Vargas Llosa va immortalitzar la seva presentació a mitjans dels 50 a Lima en la molt autobiogràfica novel·la 'La tía Julia y el escribidor’, quan Varguitas treballava a la Ràdio Panamericana i ell i els seus companys van haver de protegir el cantant de l’assetjament de les fans: "A mi m’havien arrencat la corbata ni fet esquinçalls la camisa, al Jesusito li havien trencat l’uniforme i robat la gorra [...] L’astre estava indemne, però de la seva roba només en conservava íntegres les sabates i els calçotets."

Després es va fer amb Frank Sinatra, amb Elvis Presley, Nat King Cole i amb Ava Gardner, de qui expliquen que va demanar silenci en un club novaiorquès el 1963 per poder escoltar-lo: "Apaguin el ventilador, que està cantant Gatica." Tan i tan famós va ser que, a finals dels 50, es va fer popular un acudit molt tonto: "¿Què li va dir el gat a la gateta? Per tu Lucho, Gatica".

Amb cotxe a Sant Miquel del Fai

Notícies relacionades

Va ser per aquella època quan els meus pares es devien enamorar ballant algun dels seus boleros. "Reloj, no marques las horas, porque mi vida se apaga". Eran anys de faldilles de vol, corbates de nus estret i de desig sense gairebé tocar-se. Si recordo lletres de memòria és pels cassets del cotxe, ja que els viatges dels seixanta resultaven llarguíssims, tot i que anéssim al mirador de Sant Miquel del Fai.

Més que els cims de guaiabera i paripé, el que ens agermana amb l’Amèrica Llatina és el llenguatge comú del bolero, de l’amor, la seva epifania i l’esquinçament de la pèrdua. El bolero, un gènere immortal que va néixer a la Cuba independentista de José Martí per saltar de seguida a Centreamèrica. Un sentiment que es balla. Una de les millors definicions l’hi vaig llegir a l’enyorat company Jordi Saladrigas per al disc 'Free boleros’, que van gravar Mayte Martín i el pianista Tete Montoliu: "Un bolero és una melodia nocturna, pròxima i olorosa, que serveix per plorar, per adorar, per abraçar com l’heura." Diuen que la distància és l’oblit, però jo no concebo aquesta raó. El bolero és sempre veritat.