Mayte Martín, a cor obert a la Barts

La lògica ordinària que diu que s’ha de gravar un disc perquè toca sortir de gira i convé tenir material fresc per donar-hi contingut no serveix per a Mayte Martín, que es mou per impulsos de fons i segueix el seu propi calendari. Les cançons de la seva última obra, ‘Tempo rubato’, van començar a esbossar-se fa tres dècades, es van foguejar per primera vegada a l’escenari en fa dos, i és ara quan, per fi, estan gravades i en condicions de mostrar-se al públic com una obra conclusa.

La raó d’aquests llargs terminis és que parlem d’unes composicions viscudes a temps real, reflex dels enamoraments, desenganys i absències que ha experimentat Mayte Martín al llarg dels anys. Des dels 18, com va confessar aquest dimarts a la sala Barts (Festival de Jazz de Barcelona, parcel·la De Cajón), on va recórrer una a una totes aquestes cançons, i ni una més, amb els arranjaments pacientment teixits per Joan Albert Amargós.

A cor obert, però sense pistes cronològiques evidents. “Qui vulgui saber qui va ser la meva primera nòvia, i la segona, i la tercera, no ho sabrà”, va dir fent broma després d’obrir amb la composició més antiga, ‘Soneto de amor’, amb un text de Rafael de León que converteix en poesia l’evidència d’una descompensació emocional: “Peso poco en tu vida, casi nada”.

Cordes que ploren

Mayte Martín, com a pulcra cancionista, prenent distància amb els rigors del flamenc tot i que movent vestigis de la seva pertinença al món ‘jondo’. Interpretant amb una implicació total, buidant-se en remolins infinits i tensant el coll en frasejos tocats pel ‘vibrato’, acompanyada de la seva guitarra i d’una exquisida formació de set músics: els del Quartet Qvixote (“els instruments de corda són els que millor ploren”) i un trio de guitarra, contrabaix i percussió. I del ball de Belén Maya, traduint amb el cos i el gest els anhels de ‘La mujer del pirata’ o el turment de ‘Sus ojos se cerraron’, l’única cançó integralment aliena, un tango de Gardel i Le Pera que li va descobrir Elba Picó.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Aquestes cançons de Mayte Martín, sense ser clàssiques, ho semblen, perquè no només apel·len a una sensibilitat atemporal, sinó que s’alimenten de l’esperit de gèneres populars amb arrels llunyanes, com el mateix tango o, sobretot, el bolero. Però fins i tot acollint-se a tradicions melòdiques i harmòniques molt assentades, desprenen sempre girs únics, inesperats: de ‘Música de mi locura’, una “‘bulería’ encoberta”, amb la percussió, un element discret però clau, teixint una trama etèria, al “drama” sense embuts de ‘Si te he visto no me acuerdo’.

D’allà fins a ‘S.O.S.’, una cançó que va gravar originalment en el seu primer disc, ‘Muy frágil’ (1994), i a ‘Balada de amor sin nombre’, peça de ‘Tempo rubato’ només inclosa enl’edició limitada per als micromecenes que van fer possible el projecte. Perquè, com va quedar clar en la llarguíssima seqüència de presentacions i agraïments, això de Mayte Martín s’explica també per la intensa connexió que conserva amb un públic que fa pinya davant de cada un dels seus passos.