La poeta Francisca Aguirre guanya el Nacional de las Letras Españolas

Lamentablement la poeta Francisca Aguirre (Alacant, 1930), guanyadora del Premio Nacional de las Letras Españolas, necessita presentació. Feliçment, a ella no li importa. Perquè tot i que va escriure la seva poesia calladament a l’ombra d’un poeta amb molt més reconeixement (que no vàlua), Félix Grande, mort el 2014, no ho ha fet per obtenir honors, sinó per “una necessitat íntima d’escriure”. Com tantes dones de la seva generació dedicades a la creació, va anteposar la família a la publicació, i per això el seu primer poemari ‘Ítaca’ està datat el 1971, quan va rebre el premi Leopoldo Panero.

A més, la següent dècada, la dels 80 no va ser gaire fructífera per a ella. Va ser ja passats els 60 anys quan va començar a publicar continuadament i ha sigut en els últims anys quan, amb les seves obres traduïdes al francès, italià, portuguès i àrab, ha tingut un reconeixement més ampli que ara culmina amb el premi del Ministeri de Cultura, dotat amb 40.000 euros. La distinció li arriba, als 87 anys, set després d’haver aconseguit el Nacional de Poesía amb el seu poemari ‘Historia de una anatomía’.

El jurat, presidit per la també poeta Olvido García Valdés, directora general del Libro y Fomento, ha destacat l’obra d’aquesta autora “perquè la seva poesia (la més machadiana de la generació del mig segle) se situa entre la desolació i la clarividència, la lucidesa i el dolor, xiuxiuejant més que dient paraules situades entre la consciència i la memòria”. Paca, com tot el món la coneix, es mostrava aquest dimarts molt alegre i en declaracions a EFE assegurava que Antonio Machado és per ella “el primer entre els déus literaris”. El seu mètode confés per aixecar l’ànim davant les xacres de la vellesa és buscar el poeta sevillà.“Llegeixo Machado durant mitja hora i ja estic com una rosa”, ha explicat divertida. 

La consciència i la memòria

També es mostrava complaguda amb la descripció del jurat respecte als puntals de la seva poesia, “la consciència i la memòria”, com bé va demostrar en un dels seus escassos llibres de prosa, ‘Espejito, espejito’, records d’infància centrats en els anys de la guerra civil, en què ella va intentar transmetre “pietat i veritat sobre una trista experiència perquè ens ajudi a viure una mica més compassivament”. La trista experiència va ser la mort del seu pare, el pintorLorenzo Aguirre, que fidel a la República es va exiliar a França després de la guerra civil. El 1940, empès per la invasió alemanya, va decidir tornar a Espanya amb la seva família i va ser capturat a la frontera. Dos anys més tard va ser executat a la madrilenya presó de Porlier. Aquesta experiència va alimentar especialment el poemari de la seva filla ‘Trescientos escalones’, que va guanyar el Premi Ciutat d’Irun del 1976. “Sé que una vez, cuando era niña, / el mundo fue una tumba, un enorme agujero / un socavón que se tragó la vida, / un embudo por el que huyó el futuro”, va escriure.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Una altra de les seves obres en prosa,‘Que planche Rosa Luxemburg’(Premi Galiana, 1994) abocava el seu pensament feminista en uns relats en els quals es traslluïa la falta d’oportunitats de les dones i la seva reclusió en estereotips falsos.

Aguirre pertanyeria per naixement a la generació dels 50 o del mig segle, amb figures com Jaime Gil de Biedma, José Angel Valente, Francisco Brines i Claudio Rodríguez, tots ells poetes reconeguts quan ella va començar a publicar, però fidel a la seva volença per Machado acostuma a dir, fent broma, que ella és més aviat de la generació del 98.