Rellevant viatge als anys 90 amb el MIRA Festival

Per als qui vam créixer amb la música dels 90 i reivindiquem aquella època cada dia, poder veure en directeSeefeel, llegenda de la primera generació del postrock britànic, tenia alguna cosa d’esdeveniment. I la seva recuperació del clàssic ‘Quique’ en la jornada de dissabte del MIRA va arribar a superar les expectatives. Primer, perquè no es tenia la sensació d’estar escoltant realment música d’una altra època, sinó una cosa fresca, moderna, rellevant. La seva electrònica planadora amb línies de baix dub i melodies dreampop continua vigent el 2018, potser perquè incomptables grups actuals se n’han nodrit.

Des del flanc esquerre, amagat darrere del seu portàtil, Mark Clifford dirigia l’escena i va semblar llançar una reprimenda al bateria Justin Fletcher quan va entrar massa aviat a ‘Climactic phase no. 3’. Aquest tall va demostrar que, amb el mínim, Seefeel poden ser el màxim. Van infondre respecte i van hipnotitzar el públic de Fabra i Coats amb poc més que percussió esquelètica, una línia de baix intermitent i el murmuri udolador de Sarah Peacock.

La sorpresa va continuar amb el dub fragorós de ‘Polyfusion’, una urgent ‘Industrious’ en què baixista i bateria (aquest platet clau) s’escarrassaven en recrear bucles en directe, o una ‘Plainsong’ amb ombres melòdiques de Stereolab. Però la cimera absoluta va haver de ser la cinematogràfica ‘Charlotte’s mouth’ (inspirada per la boca de Charlotte Gainsbourg), una catedral construïda a base de línia de baix sensual i obsessiva, brots de guitarra líquida, murmuris llunyans... Aquest grup és qualsevol cosa tret d’un fòssil.   

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

També Christoph De Babalon, productor consagrat a finals dels 90 amb l’àlbum ‘If you're into it, I’m out of it’, sona molt actual el 2018, potser perquè els seus dos sons predilectes (dark ambient i drum’n’bass encara més fosc) estan en plena expansió. També perquè el paio està en forma: un dels seus millors moments va ser ‘How long from now?’ tall del 2017, no 1997, amb subgreus sísmics i patrons rítmics impossibles de continuar sense partir-se el coll.

L’emblema del segell Digital Hardcore va acabar llançant-se a un breakcore realment opressiu. Easy listening comparat amb l’oferta de Yves Tumor, que va evitar l’element pop del seu recent disc per al segell Warp i va abraçar el soroll sense concessions, creuant textures industrials extremes amb missatges críptics més vociferats que cantats. Al xoc inicial el va seguir un tedi monolític. Després d’això, Rival Consoles va ser un bàlsam: emo-techno amb alt factor melòdic i dinàmiques pròpies de la més vertiginosa muntanya russa del món.