CRÒNICA

Madeleine Peyroux, més enllà de la tristesa al Palau

La cantant va desplegar el seu estil agredolç combinant les picades d'ullet a Cohen, Gainsbourg i Billie Holiday amb el repertori majoritàriament propi del seu nou disc, 'Anthem'

jgarcia45740618 pla mitj  de la cantant nord americana madeleine peyroux dur181104140236

jgarcia45740618 pla mitj de la cantant nord americana madeleine peyroux dur181104140236 / Andrea Zamorano

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Es va donar a conèixer transmetent una debilitat pel blues i el jazz d’altres temps i i donant aires propis a composicions d’altres, i a poc a poc ha anat invertint els termes: ara, Madeleine Peyroux cultiva els seus dots com a cancionista i utilitza aquells gèneres clàssics per donar una aroma evocadora a peces que dialoguen també amb fonts més contemporànies associades al folk, el pop o el funk. Sigui com sigui, la seva veu artística continua sent sòlida, com ho és la seva manera de cantar a les vides esgarriades i els cataclismes de l’ànima sense que s’enfonsi el món.

Peyroux va passar aquest dissabte pel Palau (50è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona) una mica més crescuda com a autora (tot i que firma sempre en tàndem amb el seu equip de confiança, inclòs el productor Larry Klein, excòmplice de Joni Mitchell) i en disposició de presumir de nova obra, ‘Anthem’, que deu el seu títol, no obstant, a una cançó de Leonard Cohen revisada amb maneres molt lliures. Així va abordar també, en el tram inicial de la nit, ‘La javanaise’, de Serge Gainsbourg, deixant que la melodia original fluís als nostres caps mentre ella improvisava valent-se de la seva precisa intuïció.

Els ídols que se’n van anar

El nou material va marcar territori: Peyroux va interpretar nou de les seves dotze cançons. Tocant tant la guitarra acústica com l’ukelele (la malenconiosa ‘All my heroes’, inspirada en els referents perduts, com el mateix Cohen), es va introduir en un blues electritzant amb tacte rocker (‘Brand new deal’) i en un jazz-funk viciat, a l’estil Steely Dan, a ‘Brand new deal’ (“el nou negoci”, va presentar en castellà al·ludint a una crítica al capitalisme).

Notícies relacionades

El seu timbre i entonació vocal a l’antiga van donar cohesió a aquestes cançons de sabors canviants, incloent agradables exercicis propis de 1940: ‘On my own’, que va presentar com una “una cançó feliç” malgrat que clama per la solitud com a gran tresor. Peyroux sembla arrossegar un complex d’artista trist, ja que va presentar una altra de les noves peces, ‘Honey party’, com, aquesta sí, “l’única realment feliç” del seu repertori. “Sobre una abella”, va precisar. Quan una artista busca inspiració en el món animal per trobar motius de felicitat potser ens hauríem de preocupar.

Els seus quatre músics la van deixar sola en un passatge que va incloure la incursió en el castellà de ‘No soy de aquí’, de l’argentí Facundo Cabral. Peyroux autosuficient, transmetent molt amb molt poc. Acomiadant-se després invocant a Cohen una vegada més (‘Dance me to the end of love’) i a la seva també estimada Billy Holiday en aquest ‘(Getting some) fun out of life’ representatiu del seu lloc al món, cantant a la gana vital més enllà de la tristesa.