'The Knick' a Barcelona o els anys del furor quirúrgic

La sèrie de culte de Soderbergh, que mai és tard per descobrir, seria mimèticament trasplantable a la ciutat comtal de fa un segle

zentauroepp45348330 doctor fargas venus181102133144

zentauroepp45348330 doctor fargas venus181102133144

7
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Sobre The Knick, sèrie gairebé documental sobre l'aurora de la medicina quirúrgica a Nova York, molt s’ha escrit i, merescudament, de forma elogiosa. És una de les millors propostes del catàleg permanent de HBO, però també es lloga a videoclubs i es deixa en biblioteques municipals, una disponibilitat que no fa més que remarcar l’excepcional d’aquesta sèrie dirigida per Steven Soderbergh, una radiografia majúscula sobre aquests inicis bastant xarcuters de quan la medicina va deixar de ser simple galenisme i va passar a endinsar-se literalment al cos humà. Vegeu-la. Són només dues temporades que, amb el Knickerbocker Hospital com a plató principal, ofereixen una galeria de retrats sobre la Nova York de fa 118 anys, la dels fumadors d’opi, la delinqüència dels baixos fons, la sífilis, la imprudent fascinació per la radiodiagnosi, el racisme, els moviments a favor de l’eugenèsia... Res de tot això va faltar a la Barcelona Rosa de Fuego, però poc s’ha parlat del The Knick. “Infermera, escalpel, sisplau...”.

El passatge Mercader va ser el carrer de la salut de l’Eixample, allà on el galenisme va donar pas a la cirurgia en majúscules

Una font inesgotable d’informació per a aquest viatge en el temps és Alfons Zarzoso, director de l’injustament raquític Museu d’Història de la Medicina (MHMC) de Catalunya, qui, per cert, com a professor universitari utilitza en ocasions el primer capítol de The Knick per evidenciar els seus alumnes fins a quin punt l’eficàcia de la cirurgia avui dia li deu molt al mètode de prova i molt error que es va practicar fa ara un segle.

El protagonista de la sèrie és un esplèndid Clive Owen al paper del doctor John Thackery, doctor inspirat al seu torn en un cirurgià real, William Stewart Halsted, probablement addicte com Thackerey a la cocaïna i a la morfina, que va assajar amb animals inexplorades tècniques de sutura, inventor casual dels guants de làtex a la sala d’operacions, un tipus únic que, com explica Zarzoso, va entendre a la perfecció els tres grans obstacles a què s’enfrontava un metge en aquella època, “el dolor, la infecció i l’hemorràgia”.Durant el segle XIX, explica aquest historiador, la medicina es torna científica, que dit així sona bé, fins i tot bonic, però en realitat aquest trànsit cap a la modernitat consistia a “començar a observar a través dels orificis naturals del cos humà” i, més tard, a fer obertures artificials sense que el dolor, la infecció o l’hemorràgia es carreguessin al pacient.

El quadro del doctor Fargas és un mirall exacte de les aventures del doctor Thackeray a la sala d’operacions del Knickerbocker Hospital

El The Knick, a la seva manera, un carreró de la zona més noble de l’Eixample, l’actual passatge Mercader, encaixat entre la rambla de Catalunya i Balmes, conegut en els seus anys de glòria com el carrer de la Salut, ja que allà va instal·lar el doctor Vila d’Abadal la primera clínica quirúrgica extramurs de la ciutat. Això va ser el 1888. Després del vindrien altres metges cirurgians. Allà s’oferia a les classes acabalades el que comme si comme ça s’havia exercitat abans als carrerons de la vella ciutat. Un quadro del pintor J. Sala datat el 1885 il·lustra molt knickianament aquesta tasca. És gairebé la versió pictòrica de Clive Owen al paper de John Thackeray. En el quadro, el protagonista és el doctor Fargas en meitat d’una ovariotomia, tècnica que ell personalment va perfeccionar i que el va fer cèlebre. Mentre introdueix la mà a través d’una incisió de 12 centímetres que ha practicat entre el pubis i el melic, els seus col·laboradors no són mers observadors de l’escena. A l’esquerra hi ha el doctor Terrades, amb la seva bomba manual de succió a punt. A la dreta, Pau Torras subjecta un termocauteritzador per si sobrevé una hemorràgia excessiva. Jeroni Estrany, al fons, és l’anestesista. Als qui ja coneixen The Knick els resultarà familiar l’escena i, potser, sospiraran un ¡ai! d’aflicció per la pacient.

Si els 20 van ser els anys bojos, les dues anteriors dècades, almenys en el gremi del bisturí, van ser els anomenats anys del furor quirúrgic. Per primera vegada les tècniques mèdiques es publicaven i corrien de mà en mà. La guerra i la sífilis van proporcionar una font inesgotable de recursos naturals per a l’experimentació. La reconstrucció de nassos perduts (sí, també la pràctica Thackeray) amb la tècnica renaixentista de Gaspare Tagliacozzi (és a dir, amb un empelt de l’avantbraç, que obligava el pacient a passar diversos dies amb el braç enganxat a la cara) va tenir el seu mestre a Barcelona a la figura de Pere Gabarró, ja entrat el segle XX. Les transfusions van ser un altre arcà durant anys (a no pocs pacients se’ls va transfondre fins i tot sang d’animal, amb nefastes conseqüències), i també aquí emergeix la figura d’un altre metge local, Frederic Durán-Jordà, que va donar amb la recepta per transportar la sang fins als fronts de batalla sense que es coagulés pel camí.

Els escultors de l’època, com Rossend Nobas, t’esculpien un Rafael Casanova i si era necessari una venus anatòmica

Menció especial mereix el també barceloní Cèsar Comas Llabería, primerenquíssim introductor de la radiologia a la ciutat (matèria també molt knickiana), que va perdre un braç de tantes vegades com es va exposar als rajos X i que, arribats a aquest punt, serveix amb safata l’oportunitat de remarcar que Barcelona va ser, en els temps que retrata la sèrie, el no va més d’aquesta difusa frontera que de vegades separa la medicina de l’espectacle.

Els 25 museus anatòmics

Aquells van ser uns anys en què la crema dels escultors locals, com Rossend Nobas, tant t’esculpien un monument a Rafael Casanova com t’elaboraven, per encàrrec de l’elit mèdica, una venus anatòmica (formidable nom, per cert) per impartir lliçons magistrals sobre els òrgans interns d’una dona. Eren unes peces excepcionals (el MHMC té un exemplar magnífic d’aquelles venus) i fins i tot gracioses, perquè artistes com Nobas feien servir el mateix motllo per posar-li cara a un nadó al ventre uterí que per compondre una escena d’angelets en un monument fúnebre. El cas és que bona part d’aquelles peces de cera, guix i cartró pedra van ser exhibides com a objectes de fira a morbosos museus anatòmics. El més cèlebre va ser el Museu Anatòmic Roca, al carrer Nou de la Rambla, on despuntaven per l’espant que causaven les realistes escultures de persones malaltes, sobretot les que ho eren com a conseqüència de la vida viciosa.

Notícies relacionades

El cronista Enric H. March assegura que hi va arribar a haver 25 museus així a la ciutat. Però les excentricitats paramèdiques van anar molt més enllà i cal deixar-ne constància, per descomptat, de les vinculades a la radiologia. Zarzoso en té dues de traca: els concursos miss, en els que s’avaluava la millor arquitectura òssia, i aquella bacallaneria que certificava que les porcions que venia no tenien espines perquè prèviament les havien radiografiat. Zarzoso, en canvi, no va arribar a conèixer (qui a dalt firma, sí) aquella sabateria de la Gran Via, entre rambla de Catalunya i passeig de Gràcia, que a la secció infantil li llançava els rajos X als peus dels nens perquè els pares comprovessin que la sabata ni li estrenyien ni li venien grans. Això era als 70, no fa tant, ecos de la Barcelona knickiana.

‘The Knick’ no és només una sèrie de metges. Ho és a més d’una època en què la medicina va tontejar amb l’eugenèsia, igual que va passar a Catalunya

No és per insistir més enllà del raonable, però és una sèrie altament recomanable, perquè cada capítol és un retrat detallat de la societat novaiorquesa del pas del XIX al XX i, sense pretendre-ho, ho és també de la història de vegades oblidada de Barcelona, que sol coincidir sovint amb la més incòmoda. Aquest seria el cas del fil argumental que a The Knick desenvolupa el personatge del doctor Everett Gallinger, radical defensor de l’eugenèsia portada al límit. D’això també hi va haver alguna cosa, més tímidament, a aquest costat de l’Atlàntic. Els doctors Leandre Cervera i Jaume Pi Sunyer, tots dos amb entrada en l’Enciclopèdia Catalana, van participar en l’afany de constituir la Societat Catalana d’Eugènica, de costat amb il·lustres d’altres àmbits acadèmics, com Pompeu Fabra, i amb inequívocs titulars a la premsa, com aquest de ‘La Vanguardia’ el maig de 1934: “Per preservar la raça catalana”.