CRÒNICA DE JAZZ

Raynald Colom i Marc Ayza, a la recerca del 'groove' perfecte

Retrobament a duo a la sala Artte de dos dels músics que van marcar el jazz de Barcelona en la dècada passada

jgarcia21835753 barcelona  barcelon s   14 03 2013   icult    raynald colom 181103163653

jgarcia21835753 barcelona barcelon s 14 03 2013 icult raynald colom 181103163653

2
Es llegeix en minuts
Roger Roca

Fa gairebé 20 anys que es coneixen. "¿Gairebé? ¡Més de 20!". Marc Ayza va corregir al seu company Raynald Colom durant la presentació divendres a la sala Artte. En vint anys bateria i trompetista han fet moltes coses junts: hi va haver un temps en què on era un, hi havia l’altre. I eren a tot arreu. Van ser la punta de llança d’una generació que va aparèixer amb força en el canvi de segle i van gravar alguns dels discos més consistents de l’escena. Van ser la columna vertebral d’una institució de la música en viu de la ciutat, les desaparegudes What The Fuck Jam Sessions del Jamboree, i van donar vida al veí Cafè Royale, que va ser el seu bastió i el seu laboratori. Seguir-los era una molt bona manera de prendre el pols al jazz de Barcelona. Però en tots aquells anys, el que no van fer mai Ayza i Colom va ser tocar a duo.

Notícies relacionades

Així que la cita a Artte era, tot i que modesta, una nova entrada en aquesta intrahistòria del jazz de la ciutat. Cara a cara, Ayza rere la bateria, Colom assegut al piano, amb el recolzament d’un teclat i la trompeta sempre a mà, van embastar un recorregut per la seva història en comú amb la despreocupació de qui xerra de les seves coses amb un amic de tota la vida. Saltant d’un tema a l’altre, entretinguts aquí o allà, frenant i accelerant quan la conversa ho demanava. Van començar pel hip-hop i es van llançar després pel pendent d’un jazz explosiu, parent de l’'A love supreme' de John Coltrane, on els tambors i plats que abans induïen a la calma s’havien tornat tempesta. I de tant en tant, entre fogonada i fogonada, Colom deixava la trompeta de banda i quedaven penjats una estona llarga a les branques d’un 'groove' hipnòtic. Semblava que si trobaven la cadència que buscaven, el balanceig perfecte, es quedarien allà gronxant-se fins a l’infinit entre dos acords.

Van tocar un clàssic del jazz, 'All the things you are', però va sonar com si hagués passat per les mans visionàries de J-Dilla o algun d’aquests productors de hip-hop que adoren tant com Duke Ellington. Colom va donar una ordre al seu ordinador portàtil i es va sentir el lament d’un cantaor, embolcallat en un piano pregravat que sonava del revés, mentre Ayza amartellava un ritme arrossegat. I així seguien, fins que un dels dos decidia que feia falta foc i la música es tornava frenètica una vegada més. Feia la impressió que Colom i Ayza només havien pactat el bàsic, alguns punts de partida i arribada, i que totes les altres coses naixien en el moment de l’estira-i-arronsa entre dos músics que encara avui, molt temps després, estan fets l’un per a l’altre. "És un honor estar amb aquests dos mestres", va dir agraïda la rapera Zeidah que van convidar al final del concert. Han passat anys, però a 'groove', a Barcelona, no els guanya ningú.