Condemnat a viure en un hotel de luxe

Al comte Aleksandr Ílitx Rostov, els bolxevics el condemnen a perpetuïtat a viure al luxós Hotel Metropol de Moscou, a un pas del Kremlin i de la temible seu de la policia secreta soviètica, la Lubianka. Haver escrit un poema subversiu abans de la revolució el salva de Sibèria o del mur de contenció. En aquest insòlit arrest domiciliari residirà tres dècades, dormint en unes golfes i treballant al restaurant. És el carismàtic, educat i elegant protagonistad’‘Un caballero en Moscú (Salamandra) –que Kenneth Branagh encarnarà en la versió televisiva–, “una figura del segle XIX, nascuda el 1890, amb la sensibilitat per l’art i la cultura de l’aristòcrata de l’època, un optimista nat que creu que les coses acabaran bé i que la majoria de la gent és bona”, el defineix el seu creador, el nord-americà Amor Towles (Boston, 1964), que va visitar Barcelona avalat per un milió d’exemplars venuts i amb la novel·la traduïda a més de 20 llengües. 

El comte és un personatge de ficció la història de la qual se li va ocórrer a l’autor de ‘Normas de cortesía’ (2011) quan encara no es dedicava a escriure. “Durant 20 anys vaig treballar amb un amic en una empresa de fons d’inversió i cada any m’allotjava en hotels de Chicago, París, Londres, Los Angeles... Un dia, en un hotel de Ginebra vaig reconèixer els mateixos treballadors de l’any anterior i a l’ascensor vaig pensar que seria una bona idea per a un llibre. Aquella nit vaig començar a prendre notes i vaig tenir clar que transcorreria a Rússia”, explica. El perquè del lloc resideix en el seu interès, ja des de jove, per “els clàssics russos –Tolstoi, Txékhov, Dostoievski, Gogol, Turguenev...–, les avantguardes russes –Malévitx, Maiakovski...– i la postrevolució i l’era soviètica”.

Hotel amb vida pròpia

No obstant, la primera vegada que Towles va trepitjar el país dels tsars va ser el 1998 i no es va allotjar al Metropol, només va visitar el bar. Sí que ho va fer amb l’esborrany de la novel·la ja acabat. “No volia que la realitat de l’hotel interferís en el que imaginava. L’habitació de l’àtic on viu el comte, per exemple, no existeix”. Així, aconsegueix quel’hotel tingui vida pròpia i el converteix en un ric microcosmos de personatges al voltant del qual se succeeix la història russa. “Forma part de la tradició de grans hotels que van començar a construir-se a finals del segle XIX als Estats Units i Europa. Eran tan grans que ocupaven illes senceres i tenien molts serveis: botigues, restaurants, biblioteca... Els rics s’hi allotjaven quan feien els ‘tours’ europeus perquè eren espais cosmopolites, amb menjar, diaris o música internacionals. Són una metàfora del segle XX. Molts encara existeixen malgrat haver patit dues guerres mundials. Van ser construïts per durar”.

“Els bolxevics –afegeix– van ocupar el Metropol quan van moure la capital de Sant Petersburg a Moscou, van fer fora els hostes i el van convertir en la segona Casa dels Soviets. El 1922, quan altres països van començar a reconèixer el Govern com a legítim, van veure que necessitaven un lloc amb glamur per als ambaixadors i els periodistes estrangers, amb còctels americans, música de jazz en viu i dones boniques”. I, com reflecteix la novel·la, va ser un “oasi de luxes” freqüentat pels reporters nord-americans, com John Reed, que “sabien perfectament que la policia secreta els espiava gràcies a les cambreres mentre prenien copes”.

Una ampolla amb missatge al mar

El Metropol ja s’havia creuat en la vida de Towles sense ell saber-ho. “De nen vaig tirar al mar una ampolla amb una nota que deia ‘espero que això arribi a la Xina’. Poc després va arribar a casa una carta d’un editor del ‘New York Times’ que deia ‘em temo que no va arribar a la Xina...’”. L’anècdota ve a tomb perquè es va escriure amb el periodista fins que als 18 anys es van conèixer en persona. “Va ser després de la seva mort, quan ja tenia l’esborrany del llibre, que vaig saber que va viure al Metropol de Moscou per cobrir el final de la segona guerra mundial i la guerra freda”. Com a homenatge, a la novel·la, és un dels hostes.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Els arrestos domiciliaris, "tot i que no en hotels, eren habituals en l’època dels tsars i en la soviètica. Quan el tsar va creure que Puixkin ja no era de confiança políticament, com que era famós i no podia exiliar-lo a Sibèria ni executar-lo el va condemnar a viure en un pis davant del palau imperial. Avui hi ha casos, a la Xina, a l’Aràbia Saudita, el de Julian Assange...”.

El privilegiat ‘tancament’ obliga el comte Rostov “a deixar enrere la seva vida d’aristòcrata però això no significa que la seva nova vida no sigui rica perquè passa de valorar els béns materials que posseïa abans a entendre que l’enriqueix més la companyonia amb els treballadors i amics de l’hotel i exercir de pare adoptiu”. Alhora és conscient que “els que es van rebel·lar contra el règim totalitari, entre ells molts dels que havien cregut cegament en la revolució i defensaven el comunisme, van patir-ne les conseqüències”. I en aquell moment: purgues, execucions i deportacions a Sibèria.