Melilla, l'escullera de la misèria

“Melilla és una teoria de la guerra civil”. Ho diuSergio del Molino(Madrid, 1979) al seu llibre‘Lugares fuera de sitio’, que ha obtingut el premi Espasa d’assaig d’aquest any i és de nou una mirada obliqua i divergent al país, després de ‘La España vacía’. Els llocs del llibre, marginals i fronterers, són incòmodes. Evidencien equivocacions del passat que per a la majoria s’haurien de corregir. A Gibraltar, Ceuta, Andorra, Llívia, Olivenza i per descomptat Melilla “s’exacerben els conflictes”, assegura l’autor, però precisament per això es pot fer un diagnòstic del que som.

A l’hora de presentar el llibre i seleccionar una d’aquestes localitzacions anacròniques, res millor que Melilla. Fins allà s’ha traslladat l’autor per presentar el seu llibre a la premsa. És fàcil interpretar-la com una ciutat tancada en si mateixa i a la seva sort, en una cantonada oblidada de l’Àfrica. Com si fos un destacament militar romà destinat a contenir fins a l’absurd l’assalt incontenible dels bàrbars, d’aquests nois de pell fosca que es juguen el tipus –la setmana passada en va morir un– ensagnant-se mans i peus, perquè les concertines encara no han sigut retirades del tot com es va prometre. Del Molino s’apropa a la tanca, sis metres de filat doble, i un guàrdia civil de Melilla li explica com han canviat els temps des que era petit (té poc més de 30 anys) i saltava alegrement a l’altre costat –llavors el filat només s’elevava tres metres– per recuperar una pilota que se solia escapar molt sovint al Marroc.

Melilla és l’única ciutat espanyola que encara exhibeix una estàtua de Franco. Al·leguen els de Melilla, no tots, que no ho celebren com a dictador que va ser –bé, ells no utilitzen aquesta paraula, ‘dictador’–, sinó com a comandant de la primera bandera del terç de la Legió. “Vaig venir aquí com a periodista el 2005 i llavors Melilla no tenia res a veure amb el que és avui, perquè la ciutat està més restaurada i bonica –explica Del Molino–, va ser el moment més extrem de la crisi migratòria que va culminar amb la duplicació de l’altura del reixat. Tot estava pres per militars, guàrdies civils i per periodistes de mig món. La sensació era d’histèria absoluta”.

Melilla és una ciutat, però alhora diverses. Hi ha la zona burgesa, que conserva les restes de la ciutat modernista que va ser, on viuen els habitants d’origen espanyol, que dona pas a un barri popular, el Polígono, amb mercat, taules de te, mesquita i font d’ablucions que et traslladen de cop al Marroc. Seguint la costa s’arriba a la Cañada de la Muerte, de gràfic nom, on s’amunteguen els més pobres i es divisen les caravanes de cotxes amb el contraban nostre de cada dia.  

Tots els carrers tenen noms militars, de gestes i herois. Però ningú, tret de Del Molino al seu llibre, recorda el líder anticolonialista rifenyAbd el-Krim. Buscant les seves empremtes esborrades, autor i periodistes arriben a la fortalesa de Cabrerizas Altas, on va ser tancat pels francesos. Avui, aquest lloc, que acull un museu a més glòria dels nòvios de la mort, és terreny de la Legió. Al brigada Villalobos, que exerceix d’amfitrió del grup, Abd el-Krim li porta al paire. Ell prefereix explicar les gestes del seu esquadró al més pur estil ‘Hazañas bélicas’. Se li pregunta per la seva pitjor destinació, el més dur i cruel, ¿Kosovo o Iraq? i ell somriu de través: “El pitjor no, el millor”. No fanfarroneja. Està convençut del que diu.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

És un món estrany per als civils que no se’n saben avenir quan el brigada els informa que l’ull que van enuclear al delirant pare fundador Millán Astray (“Mori la intel·lèngia, visca la mort”) està enterrat sota un monument al pati. Una recerca posterior a Google assegura que l’ull en qüestió és al Museu de l’Exèrcit a Ceuta, així que això ha de ser com el sant prepuci, les relíquies del qual es van disputar en temps diverses ciutats franceses, Roma i Santiago de Compostel·la.

Això és Melilla, contrastos al límit. En vista d’aquesta realitat, Del Molino, per a qui el seu llibre és una invitació a buscar raons per a la convivència en temps difícils, opta per reforçar la mirada de l’estrany. “El més fàcil seria cedir la sobirania. Però traslladar la meitat de la població a la península forçosament no seria just perquè és gent que ha viscut aquí durant generacions. És un dilema difícil i virulent perquè Melilla és l’escullera de tota la misèria de l’Àfrica. Aquí se’ns omple la boca censurant el mur de Trump, el gran xenòfob, i no ens adonem que Trump està aprenent de nosaltres”.