MGMT, supervivents del 'hit'

Fa deu anys, MGMT exercia del sabor del moment amb la sanefa ballarina de synth-pop ‘Kids’ i, malgrat alguns alts i baixos, la parella de Connecticut segueix allà, mantenint el tipus i refrescant la seva oferta amb el seu quart disc, ‘Little dark age’. Una obra una mica més concreta i pop que les dues anteriors, beneïda per un públic que va poblar abundantment aquest dijous l’Hivernacle del Poble Espanyol, en un concert programat pel Cruïlla de Tardor.

Parlem d’una obra en la qual MGMT es vesteix dels vuitanta sense dissimulacions, començant per la cançó que li dona títol i que va obrir el concert (iniciat amb 45 minuts de retard a causa d’un contratemps amb l’ordinador del cantant i multinstrumentista Andrew VanWyngarden). Escenari amb columnes neoclàssiques, projeccions i el duo, acompanyat per tres còmplices habituals i molt just de carisma escènic, presentant-se amb aquesta insinuant obertura cibernètica, seguida d’una altra peça nova, aquesta més esvelta, ‘When you die’, amb tocs de sintetitzador exòtic al ‘China girl’, de Bowie. I un ‘hit’ del primer disc, ‘Time to pretend’, per completar la benvinguda amb els ànims alts.

Fantasies electròniques

Feia vuit anys que MGMT no actuava a Barcelona, tal com va recordar el mateix VanWyngarden (“sembla que va ser ahir”), i el tàndem, completat per un Ben Goldwasser parapetat en els teclats, va demostrar que se les ha apanyat per fer sobreviure una proposta que conjuga la immediatesa efervescent amb un recolliment amb marge per a l’especulació. Saben com enlluernar amb el seu repertori de llaminadures electròniques i teclats de fantasia (‘She works out too much’, amb més aparell sonor que al disc) i alhora cultiven el mig temps delicadament excèntric, com en el rescat d’‘Alien days’, i el senderisme psicodèlic.

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Aquesta última parcel·la la van representar, sobretot, cançons del passat, molt en particular ‘Siberian breaks’ i la seva successió de passatges visionaris al llarg de 12 minuts amb veus en falset dignes de Jon Anderson (Yes). Bellesa contemplativa en contrast ambl’impuls funky d’‘Electric feel’, que va disparar l’ús del mòbil, i la commovedora llangor de ‘Me & Michael’’, una peça nova per la qual haurien sospirat Stock, Aitken & Waterman (i els Pet Shop Boys).

Cartas afortunades que van aplanar el camí de l'èxit d’èxits, ‘Kids’, camí d’un bis obert per una altra novetat suggeridora, ‘TSLAMP’, i que va culminar la repescada ‘The youth’. Una cançó que alertava d’una revolució, ja que “la joventut està començant a canviar”. Bé, així ho deia fa 11 anys.