El gran crac de l'amor

De com continuar, en cinc còmodes passos, el desamor i la ruptura de la brutal nova novel·la d’Isaac Rosa, 'Feliz Final’.

1. Us explicaré la millor història d’amor del segle XXI. Acaba malament. I això només és el principi. La nova novel·la d’Isaac Rosa porta per títol ‘Feliz Final’ perquè arrenca amb la ruptura per tornar sobre els seus passos i arribar fins a la primera mirada. Dit d’una altra manera, veiem la fruita podrida per assistir al seu rejoveniment, en una successió de fotografies en ‘time lapse’ invers, fins a la peça original. Tots els finals feliços s’assemblen, però els feliços finals ho són cada un a la seva manera.

Si tots els contes que ens van explicar acabaven amb aquest “van ser feliços i van menjar anissos”, imaginin ara que als seus protagonistes no els agraden els anissos (potser un sigui llepafils) o que es cansin d’aquest menú més aviat o no tinguin diners per comprar-los. Escriu Roland Barthes en una de les seves ‘Mitologies’: “El problema real no està en trobar la manera d’entatxonar amb cireres un perdigó, sinó en aconseguir el perdigó; és a dir, pagar-lo”.

    

2. D’aquesta història, doncs, coneixem el final, però això només és un problema (‘spòiler’) quan parlem de sèries policíaques o pel·lis de multicine i no de bona literatura. Un amic em va explicar que anys enrere havia anat a veure ‘Titanic’, el que entenem com a gran història d’amor a la Hollywood, amb un projecte d’amor adolescent. Quan es dirigien al cine, el meu amic li va dir: “El problema de ‘Titanic’ és que ja sabem com acaba”. No ho va deixar anar per fer-se el llest, sinó perquè fins i tot als llibres de text d’EGB s’explicava allò de l’iceberg, però la seva cita va contestar: “¡No m’ho diguis, no m’ho diguis!”. L’amor no es va fer camí després de la pel·lícula, però en realitat l’actitud de la noia era comprensible: tots, en el fons, ens cuirassem en aquest “no m’ho diguis”.

El desenamorament és sofà petit i rutina de dilluns. És molt més difícil de narrar que la història d’amor i fins i tot que la ruptura final, perquè es nodreix de gestos i no de gestes. Perquè és estàtic. Rosa ho aconsegueix atenent als detalls quotidians que laminen una relació, però també les lògiques capitalistes que la fan incompatible amb el mercat. 

Com no entenen per què se separen, els dos protagonistes d’aquesta història parlen. Desfan el seu amor com intenta descobrir algú com va perdre les seves claus: primer a les palpentes, matusserament, mirant al voltant i després reconstruint per on va passar la nit anterior, per enutjós que això li resulti. 

3. D’Isaac Rosa em sorprèn com explica les coses. Com les explica però també com les comptabilitza. Explicaré el primer. A ‘¡Otra maldita novela sobre la guerra civil!’, Rosa crea a una espècie de crític literari que posa tot el seu sarcasme al servei de recalcar ‘La malamemoria’, debut de l’autor. Quan el narrador d’aquesta es posa massa èpic o formidable, el crític li baixa els fums. A ‘Feliz final’ Rosa fa servir un mecanisme similar aplicat a l’amor, mitjançant dos punts de vista en una espècie de ping-pong epistolar. Quan un dels dos protagonistes interpreta d’una manera massa fotogènica o autocomplaent un record, l’altre ho matisa o pica. I al revés. Amb estratègies com aquestes, Rosa aconsegueix que les seves novel·les siguin tan empàtiques com rigoroses. Tan riques.

I ara el segon. A la seva novel·la sobre la feina, ‘La mano invisible’, el personatge mira un edifici i intenta explicar-se com es va construir, no partint de sous i materials, sinó “en dolors, lesions, desgastos, vèrtebres castigades, articulacions condemnades a una vellesa de xacres” dels paletes. A ‘Feliz final’, el personatge masculí li ensenya a la seva parella un gràfic que ascendeix com un coet per després assentar-se a cert altiplà abans de caure a pic. Només després li diu que aquest gràfic, que tant s’assembla a la seva relació, és el del saldo del seu compte corrent compartit: com el van ascendir en un diari (és periodista), per després acabar com a col·laborador extern. Com en l’amor, com en l’empresa, o t’ascendeixen o millor que et facin fora. Com, quan tornes a estar sol, dius que “ets al mercat”.

    

4. Explicava Herzog als seus diaris de ‘Fitzcarraldo’ que un elefant, després d’haver rebut diversos trets, podia aguantar fins a deu dies mort però dret. Són moltes les parelles que ja han decidit que la seva relació està morta, però que no aconsegueixen fer el pas. El protagonista d’aquesta novel·la es revela a les fosques pensant en columnes de doble comptabilitat, perquè “divorciar-se amb fills és sinònim de descens social”. Van créixer amb pel·lícules de Woody Allen, amb divorciats en 'lofts’ de la mida de camps de futbol sala, però aquí els separats han de compartir pis o llogar forats sense llum. 

“¡Serem el nostre Estat del benestar!”, es diuen en un moment de la novel·la. Fora, un sistema en què la gent canvia de parella com d’operador de telefonia i que no ofereix afecte ni seguretat. Un amor no lliure, sinó liberalitzat. Dins, una parella autoconscient que s’idealitza massa per compensar la competència que regeix la vida laboral i social. Aquesta contradicció neoromàntica en què no falta l’ànsia de viure en el camp o la parella dominada per mecanismes de ficció (cançons d’amor, poemes antics, comèdies romàntiques amb final feliç).

La primera frase de ‘Feliz final’ és: “Nosaltres volíem envellir junts”. I allà hi batega tota la novel·la. Alguna cosa com aquest relat d’Hemingway: “Es ven: sabates de nadó, per estrenar”.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

5. A ‘Anna Karènina’ hi ha una escena màgica en què Levin intenta seduir una vegada més Kitty. Tot sol en una sala de jocs, es diuen el que pensen escrivint amb un guix al tapet verd gràcies a un idioma xifrat. “QVEVCNPSSMOL”, escriu ell. I això, que sona a sigles d’una confluència d’esquerres, vol dir: “Quan vostè em va contestar no pot ser, ¿significava mai o llavors?”. A ‘Feliz final’, els protagonistes també encripten la seva relació amb el “morse de mans”. Ell, durant un sopar, escriu amb el dit al palmell d’ella: “Vull que ens separem”. 

Rosa no només ha desplaçat el centre del naixement de l’amor a la seva mort, sinó que ha sabut explicar el camí que hi porta. La mort costa diners (i sosté una gran indústria funerària) i la mort de l’amor també. Perdonin l’acudit: l’amor com a “nínxol” de mercat. I en el crac de la inoblidable història d’amor de la seva novel·la ressona un altre crac, més ampli. I en la crisi de la mitjana edat i d’aquesta parella, la crisi de les cures i la socioeconòmica. I en aquesta novel·la, tantes vides.