Kurt Vile, rock per a diverses generacions

Alguna cosa deu tenir el rocker Kurt Vile quan aplega fans no només de la seva edat (en la trentena) sinó també bastants que podrien ser els seus pares i que van créixer anant a concerts de Neil Young. S’ha guanyat el respecte dels veterans; no només per casar indie rock dels 90 amb actituds més pròpies dels 70, sinó també, o simplement, per ser rematadament bo.

Dilluns, a l’Apolo, acompanyat pels seus particulars Crazy Horse, The Violators, va tornar a exhibir habilitats guitarrístiques i carisma vocal. Com Young, sovint, sol passar-se les cançons cavalcant sobre un únic riff, però mai es fa pesat, només hipnòtic i intens. De fet, el seu públic sembla anhelar en particular aquesta classe de cançó: la minimalista 'Runner ups', amb Vile sol a l’escenari, va ser la primera rebuda amb veritable guirigall.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Abans, el de Filadèlfia i la seva banda havien repassat fites del nou disc ‘Bottle it in’ amb tota la seguretat i també tota la llibertat del món, trenant hàbilment guitarres en 'Jesus fever', cedint a impulsos pop (potser com a resultat del disc de Vile amb Courtney Barnett) en 'Bassackwards' i deixant la mandra de banda en la rotunda 'Check baby', amb un sintetitzador diabòlic difícil d’imaginar en els primers discos de l’artista. Vile sembla cada vegada més obert a arranjaments diversos, com va demostrar també la percussió polinèsia samplejada per a 'Cold was the wind'.

Hauria estat bé que Mary Lattimore hagués tocat l’arpa a 'Bassackwards', com en el disc, però només vam poder sentir-la (i va ser més que satisfactori) com a telonera del concert a duo amb la cantautora folk Meg Baird. Folk sobrenatural, dream pop i baladisme tradicional que es van merèixer una mica més de silenci.