Isaac Rosa: «Sí, vivim en temps d'obsolescència amorosa»

Els boleros ho saben. Una pel·lícula com ‘La nit’, de Michelangelo Antonioni, també. I aquella altra, ‘Viatge a Itàlia’, de Roberto Rossellini, en què Ingrid Bergman i George Sanders disseccionaven la seva relació sentimental moribunda, s’apunta a la idea que l’amor sol discórrer de la llum a la foscor i no en coneixem l’antídot. AIsaac Rosa(Sevilla, 1974), per més senyals el portaestendard de la novel·la de la crisi, li ha sortit una ficció íntima amb rerefons social, una història que remunta la vida d’una parella des de la desolació del present fins al moment en què ell i ella van creuar per primera vegada les mirades. Una novel·la que comença amb l’epíleg i acaba amb el pròleg. No és un invent seu, és clar, però aquesta fletxa del temps invertida li ha quedat al sevillà particularment dolorosa. Perquè si un adjectiu quadra a‘Feliz final’ (Seix Barral) és desoladora.

Sempre ha sigut un escriptor bastant cerebral i contingut, però aquesta novel·la és un estudiat mecanisme per produir l’emoció. Hi ha moments en la seva lectura en què es necessita aixecar la vista de la pàgina i respirar fons.

Molts lectors m’ho han comentat. Que els ha dolgut el contingut emocional de la novel·la i la duresa amb què s’explica. Crec que abans que res està funcionant el reconeixement de veure’s reflectit en les mateixes vivències amoroses perquè al final hi ha molt sentiment compartit.

En el relat, després d’aquests sentiments es percep també un cert malestar amorós més general.

Bé, és una cosa complexa i naturalment no se circumscriu a una causa social. Però sí que estic convençut que hi ha alguns elements que s’han aguditzat i han canviat la forma en què percebem tant l’amor com el desamor. Al llibre hi ha un propòsit inicial dels enamorats que pot sonar ingenu i és que l’amor pot ser un espai de resistència perquè és al contrari del càlcul econòmic. L’amor seria una espècie de palanca que es fica a la màquina i l’atura. Un lloc per posar-nos fora de perill d’aquesta solitud i de la intempèrie en què vivim. 

¿Des d’aquest punt de vista social, el desamor seria, doncs, tot el contrari?

Sí, perquè acaba convertint l’amor en una extensió de la mateixa lògica del mercat, ja que en l’amor hi ha molt consum, molt càlcul, com podria fer qualsevol empresari que minimitza pèrdues i maximitza guanys. En aquests dos extrems es mou la novel·la.

Però naturalment sempre hi ha una responsabilitat individual.

Sí, però no només. A mi m’agrada molt com la filòsofa Carolina del Olmo va definir aquesta novel·la, no tant una obra sobre l’amor com sobre la institucionalització de l’amor, el que anomenem convivència. El principi d’un amor, ho sabem, és excepcional, però ¿com ho fem perquè l’excepcional de l’amor no s’acabi convertint en un estat d’excepció? Això ens porta a la insatisfacció i a la decepció.

Hem assumit que tots els amors tenen data de caducitat.

Sí, vivim en temps d’obsolescència amorosa. Les coses s’acaben perquè sempre busquem el reemplaçament, la novetat permanent. Ens aclapara la sensació que ens estem perdent alguna cosa, fins i tot quan la relació va bé. En vista d’això, la idea que impulsa la novel·la és com construir un amor basat en el compromís en aquest temps de vincles febles en tots els sentits.

“Nosaltres anàvem a envellir junts”, diu el seu protagonista, a tall de lema. 

I aquesta frase que ho resumeix tot és gairebé un microrelat i una esmena a la totalitat del sistema en què vivim. Però en aquesta frase, com moltes de les que s’intercanvien els enamorats, pot ser també un clixé retòric, una frase pomposa de la qual necessitem distanciar-nos i li posem cometes. Roland Barthes deia que hi ha un cert embolic en el llenguatge a l’hora de parlar de l’amor, perquè, quan vols explicar-lo, moltes vegades les paraules et semblen excessives, i d’altres, tenen gust de poc. 

No obstant, ha trobat una manera perfecta de relatar aquesta història. Com un treball d’arqueologia sentimental que intenta arribar pacientment a les capes més antiges.

Sí, aquesta idea hi és. Com també la necessitat que tenim d’explicar-nos un relat. Posar-lo en comú quan l’amor està en els seus inicis i trobar-se en el relat compartit que els dos membres de la parella van acabar perdent. Crec que la novel·la tal com està plantejada és una batalla pel relat entre un home i una dona.

¿El seu cercle més pròxim li ha preguntat si tot va bé a casa seva?

(Riu) Em vaig resistir a posar allò de “qualsevol semblança amb la realitat...” perquè en molts casos la gent s’ho pren com una confirmació de tot el contrari.

¿I no?

És clar que aquest llibre té molta carn pròpia, molt del meu historial amorós, però també del de la meva parella i dels meus amics i entorn familiar.

La seva és, doncs, una novel·la de ficció en temps d’autoficció, que és possiblement la literatura més individualista.

M’estranya que quan hem viscut la pitjor crisi econòmica, social i política en molt temps el model narratiu amb més creixement sigui l’autoficció, la de l’escriptor que torna sobre si mateix, sense anar més enllà. Crec també que l’autoficció ha desaprofitat una cosa que ens ha passat a gairebé tots els escriptors en l’última dècada i és la precarització i la incertesa en què vivim. Jo només veig escriptors parlant dels seus pares, dels conflictes familiars, de la seva pròpia escriptura.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Però vostè ha encapçalat el moviment de la nova novel·la social, la novel·la de la crisi.  ¿Això no compta?

Que jo l’encapçali és molt dir. A començaments d’aquesta última dècada va començar a circular l’etiqueta i se citaven uns quants autors, però al cap d’uns anys jo em continuo trobant reportatges sobre el tema que continuen esmentant els mateixos autors. Així que, si ho comparem amb la producció novel·lística dels últims anys, els resultats no són gaire encoratjadors, tot i que si féssim servir una lent d’augment veuríem que aquesta crisi a tots els nivells potser sí que s’ha filtrat en novel·les que inicialment no tenien la intenció de reflexionar sobre això.