Els escacs com una de les belles arts

Al final d’aquestes cròniques de viatge, Vicente Valero estableix una analogia implícita entre el moviment d’una peça d’escacs (imprevisible, irreversible, únic entre infinites possibilitats) i l’escriptura del poeta. En vista de les decisions vertiginoses de l’escaquista en un torneig, pura poesia, els experts que, en una sala contigua, les glossen i comenten discorren sempre en prosa, que és just el que fa aquest llibre minoritari i exquisit: situar-se a l’altre costat de la sala on va tenir lloc el miracle de la creació i observar els seus signes i empremtes, les seves ombres i vestigis. 

Duel del creador amb la impotència

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Els escacs enfilen els quatre viatges que serveixen de pretext a les pàgines de ‘Duelo de alfiles’, ja que comença com una metàfora i culmina en un torneig internacional de grans estrelles que se celebra a Zuric. El protagonista és, no obstant, el mateix autor o un avatar seu, mandrós i polit, que es passeja, guarnit de les seves lectures, per llocs concrets vinculats a episodis de la vida d’escriptors cèlebres. Aquests llocs són el poble de Svendorg, a Dinamarca, on Walter Benjamin i Bertolt Brecht van jugar unes partides d’escacs a l’estiu de 1934; la plaça Carlo Alberto de Torí, en un dels edificis del qual es va allotjar el Nietzsche que cavalcava a la bogeria mentre escrivia ‘Ecce Homo’; el carrer de Munic (la Brienner Strasse) on Kafka va llegir públicament el seu conte ‘A la colònia penitenciària’; i, en fi, el poble suís de Berg am Irchel on Rilke es va desesperar per no poder acabar les seves ‘Elegies de Duino’. Valero teixeix un embolic de connexions i confluències que disfrutarà, i molt, el lector culte. A través d’aquesta, el viatge espacial es converteix en una expedició literària que vol remuntar-se a les fonts de la inspiració i la desesperació del creador, és a dir al duel d’aquest amb la impotència.

En la fluctuació entre el present geogràfic i la memòria cultural, Valero s’acull a aquesta segona perquè li falta instint nòmada, li falta el genuí impuls viatger. Per això la seva crònica ho és sobretot d’un itinerari mental, un errar que sembla traçar-se sobre la marxa però que respon a una ruta ben calculada. Valero sap on vol portar-nos i farem bé en deixar-nos conduir amb la seva prosa cordial cap a la proximitat dels qui van jugar prodigiosament les seves peces. I, com gairebé sempre, van perdre.