Anar al contingut

RECONEIXEMENT

El Veláquez premia l'art comestible d'Antoni Miralda

Creador de la plataforma FoodCultura, fa anys que l'artista plàstic català reflexiona sobre el vessant antropològic i cultural de la gastronomia

Natàlia Farré

El Veláquez premia l'art comestible d'Antoni Miralda

ELISENDA PONS

Menjar. Ritual. ‘Happening’. I Miralda. Quatre substantius que solen anar junts, no en va la capacitat creativa d’Antoni Miralda  (Terrassa, 1942) té una mirada antropològica sobre el món gastronòmic, una mica de ritual cultural, molt de participació, i tot de Miralda. Potser per  això –”per una trajectòria artística sòlida i transdisciplinària, des dels anys 60 a l’actualitat, en la qual s’endinsa en el concepte de ritual i festa, amb un sentit lúdic i participatiu que evidencia el caràcter polític i crític de la seva obra”, segons el parer del jurat– s’ha convertit en el nou premi Velázquez, el guardó que el Ministeri de Cultura, dotat amb 100.000 euros, atorga anualment a un creador l’obra del qual sobresurt en les artistes plàstiques.

Un premi que ha sorprès gratament l’artista i que li permetrà embarcar-se en “projectes que són a sobre de la taula però que estan estancats”. I que no han de ser pocs de ni menors. Ja que seva va ser la idea de casar, simbòlicament, a l’Estàtua de la Llibertad i Colom, el del monument de Barcelona. El projecte es va dir ‘Honeymoon’, va durar de 1986 a 1992, va incloure banquet, regals anells... i hi van participar milers de persones en més de 40 per ciutats de tot el món. Va ser després d’una altra de les seves sonades idees: L’internacional, que va ser la màxima expressió de la fusió entre menjar i art, i també participació. Va ser el primer bar de tapes que es va obrir a Nova York, però no un a l’ús, ja que el lloc no lluïa pernils sinó bacallans secs, i exhibia porrons. I s’hi menjava, per descomptat. Va estar en actiu entre 1984 i 1986, i va ser fruit del corrent que va imperar entre els artistes conceptuals en les dècades dels 70 i 80 d’estendre el seu art creatiu cap a les cuines.

Primer bar de tapes a Nova York

A l’internacional va compartir autoria amb la xef Montse Guillén amb qui Miralda també va posar en marxa un altre dels seus projectes més ambiciosos: el Food Cultura Museum, que va néixer al Food Pavillion de l’Exposició Universal de Hannover el 2000. La idea d’un museu dedicat al menjar, no només com a aliment sinó també com a tradició, ciència, superstició, experiència, plaer, memòria, coneixement... El menjar com a nutrició, sí, però el menjar també des de la pràctica artista i antropològica. Va néixer amb ambició i espai físic, la Casa de la Premsa, un edifici de l’Exposició de 1929 en estat de ruïna i que l’artista no va aconseguir rehabilitar per falta d’inversors. Així que va acabar minvant de museu a plataforma.

D’allà han sortit alguns dels seus últims treballs com ‘Sabors i llengües’ (1997-2014) i ‘FoodCultura Satèl·lit Boqueria’ (2014-2018). El primer, presentat al Macba el 2013, girava entorn de la preservació de tradicions culinàries locals de diferents parts del món i en la codificació d’una memòria poètica sobre les maneres del menjar. El segon tenia com a base el mercat de la Boqueria, la parada 437. Allà l’artista va obrir un oratori dedicat a sant Stomak en què durant tres anys va treballar en projectes creatius relacionats amb la realitat del mercat.

Pa blau i arròs acolorit

El tema del menjar va començar a aparèixer a les obres de Miralda a finals dels 60, com l’alquímia de les metamorfosis amb els seus “objectes comestibles. Allà hi ha ‘Breadline’, una instal·lació amb de fogasses de pa blaves, grogues, vermelles i verdes metàfora de la Gran Depressió dels EUA i ‘Food situation for a patriotic banquet’, vuit plats d’arròs acolorit amb les banderes de les, el 1972, vuit potències mundials. La descomposició de l’arròs simbolitza la desaparició dels colors nacionals i la lògica colonial. Abans de posar la seva mirada al menjar, la va posar en l’art conceptual més dur. I abans de residir amb un peu a Miami i un altre a Barcelona, es va instal·lar a París en els 60 i a Nova York en els 90. La seva obra s’atresora a les col·leccions més importants. I compta entre les seves últimes gran exposicions amb una retrospectiva al Reina Sofia (2010) i una altra, ‘MiraldaMadeinUSA’, al Macba (2017).

Ara torna als EUA per participar, l’1 de novembre a Nova York,  en una gala en honor a Christo i Jeanne-Claude, que va morir el 2009. A més d’una pròxima exposició a la galeria Senda de Barcelona i una intervenció a Miami. Una àmplia i variada activitat per a un dels artistes més creatius, divertits i irònics del panorama actual a qui li agrada reflexionar sobre la capacitat de transformació que l’art té més enllà dels recintes museogràfics tancats.