CRÒNICA

La Raíz, fins a la pròxima batalla

El grup valencià es va acomiadar al Sant Jordi Club, després de 12 anys de trajectòria, amb un furiós repàs dels seus clàssics i una sorprenent versió de 'L'Empordà', de Sopa de Cabra

zentauroepp45554341 la raiz181021170708

zentauroepp45554341 la raiz181021170708 / Xavier Mercade

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Com sol passar, el reclam de la retirada va incentivar l’ansietat per veureLa Raízabans que fos massa tard, iel grup valencià va omplir dues nits, aquest cap de setmana, el Sant Jordi Club,més de 4.000 persones per sessió, fonent el seu vigor natural amb una mica de malenconia. Últimes cites de lagira ‘Nos volveremos a ver’,en què els autors d’‘Entre poetas y presos’, amb 12 anys de trajectòria a sobre, es van acomiadar del seu públic català.

La seva fórmula de xoc,guitarres punks i ritmes jamaicans, que tantes alegries els ha donat en els últims temps (perquè La Raíz ho deixa a dalt de tot), es va emportar aviat, divendres, la sala per davant a lloms ‘La voz del pueblo’ i ‘Muérdeles’: tornades que convidaven a una difusa acció directa, com“ya no hay pasos atrás, solo queda luchar, ¡por tus libertades!”. Públic molt jove, però no sol, ja escalfat pel passi previ del trio raper femení (i transfeminista) Tríbade. Samarretes del raper prohibitValtonyc i la salutació del grup “desde València, la tierra de la opulencia i de l’apariencia”.

Himnes contra el poder

El cos central el van posar cançons manifestament agitadores, amb les veus en rotació de Pablo, Julio i Sen-K, i una habilitat per al cop d’efecte i l’himne llest per compartir (i cridar). Cançons que esbossen retrats caricaturescos del poder (‘Jilgueros’ retrata el cinisme del “cacic, puter i amable”,caspós i “amb brillantina”) i apel·len a la lluita i el dolor col·lectius, com a ‘Obediencia ciega’. Banda amb metalls i reforçada excepcionalment amb una parella de coristes.  

Notícies relacionades

Amb tot, l’imaginari de La Raíz és més obert que el d’altres grups de la mateixa corda i s’obre al gir llatí a to amb elretrat àcid del colonialisme(‘Una selva asesina’, clamant, a propòsit del 12-O, “per la llibertat i dignitat dels indígenes”) i a l’aturada interiorista, com aquest passatge de guitarra flamenca a ‘Suya mi guerra’, cançó que evoca els brigadistes de la Guerra Civil i esmenta Llorca, Alberti i Capa. Per a bona part del públic serien referents històrics només una miqueta més antics que‘L’Empordà’, de Sopa de Cabra, que es va colar per sorpresa en el repertori. “La banda sonora que ens va apropar a aquesta terra quan érem petits”.

A la traca final, la sàtira de l’Espanya moderna de ‘Zarzuela i castañuela’ i les rimes antimonàrquiques de ‘Rueda la corona’, mentre el terra s’anava obrint (metafòricament) als peus de La Raíz. El final ja és a prop, i el grup va fer saber que serà “la vida, el cor” el que decideixi els seus futurs passos, “no el públic ni la indústria musical”.