Maria Arnal i Marcel Bagés es consagren al Palau de la Música

De vegades hi ha justícia còsmica i la gent que s’ho mereix és la que guanya. Vegeu el cas (rar) de Maria Arnal i Marcel Bagés, transmutats en temps gairebé rècord de secret ben guardat d’uns quants a projecte que esgota en el Palau, en el marc del festival Músiques Sensibles. Això, a més, amb una proposta emotiva però exigent, en la qual les essències primordials de la música popular s’avenen amb l’experimentació sorollosa, les estructures de cançó creatives i, en fi, un afany de recerca poc usual per aquí en projectes amb esperit pop.

El concert de dijous al Palau és el (gairebé) final d’una gira que, va comentar ahir a la nit Arnal, quan acabi haurà sumat 158 concerts ("no ens el podíem imaginar"). La proposta neotradicional del duo català ha saltat fronteres i trencat suposades barreres lingüístiques, gràcies al cabal emocional d’una veu com la de Maria, però també a un treball a les cordes i pedals tan imponent com el de Marcel i el productor David Soler.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Poc es pot afegir al molt escrit sobre aquest debut exemplar, '5 cerebros y 1 corazón', o de la seva translació al directe, ahir a la nit de nou tan extàtica com es podia esperar. El Palau no se’ls va fer gran; el Palau es va empetitir davant d’ells. Van arrencar amb el tema que dona títol al disc, ara xiuxiuejat, ara gairebé cridat, nòria emocional en tota regla. Per als qui anessin a un directe seu per primera vegada, que potser fossin minoria, Arnal va voler explicar el sentit d’aquesta cançó, basada en la història real d’una fossa comuna de la Guerra Civil a Burgos.

Arnal no desdenya l’oportunitat de fer comentaris sobre el repertori, però les cançons ja parlen per si soles. És una tradició folklòrica actualitzada amb seguretat; és el passat històric recuperat i reconegut per poder mirar cap al futur amb dignitat. Concepte desenvolupat en directe amb creixent intensitat, tirant de soroll blanc (i llum estroboscòpica) a 'Jo no canto per la veu', creuant la copla amb l’'Hyperballad' de Björk a 'Cançó de la Marina Ginestà' i assolint la catarsi definitiva a 'La gent', ahir a la nit precedida per una de llarga intro espectral amb òrgan de Joan Bagés, germà de Marcel. La nova 'Big data', compte, és clàssic instantani. Però el més aplaudit va ser 'Tú que vienes a rondarme', miracle pop que agermana passat, present i futur, aquest món i la galàxia sencera, en poc més de tres minuts infinits.