ENTREVISTA

Manolo García: «L'SGAE ha de muntar barricades per defensar tots els autors»

El cantant barceloní actua per primera vegada al Palau Sant Jordi en el clímax de la gira 'Geometría del rayo'

zentauroepp42489187 barcelona  12 03 2018 el musico manolo garcia presenta nuevo181019172550

zentauroepp42489187 barcelona 12 03 2018 el musico manolo garcia presenta nuevo181019172550 / FERRAN SENDRA

7
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Després de prop de quatre dècades de trajectòria, des de Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila fins a la seva actual carrera en solitari, Manolo García es disposa a actuar per primera vegada al Palau Sant Jordi. Serà aquest dissabte (21.00 hores; entrades esgotades), en la recta final de la gira ‘Geometría del rayo’, que posarà el seu punt i final el 10 de novembre al Bilbao Arena.  

Per fi al Sant Jordi, aquest local en el qual, en altres temps, va dir que mai hi actuaria. ¿Com ho afronta?

Doncs posant una marxa més curta, que ronqui una mica el motor. Es tracta de posar-te una mica més histriònic, de ficar bales més gruixudes al canó. Tot i que en espais tan grans mai sonaràs tan bé com en un Palau de la Música, això està clar. Es crea el que nosaltres anomenem una bola de so, i el que cal fer és sortir a cremar les naus: som-hi, ¡rock’n’roll!

A diferència de la gira d’estiu, porta dues bandes, l’habitual i la nord-americana, amb el guitarrista Gerry Leonard, que ha treballat amb Bowie i Rufus Wainwright. ¿Com s’estructura el concert?

És com canviar la plantilla: començo amb els músics d’aquí i després a mitja actuació canvi de banda, faig una dotzena de cançons de l’últim disc amb ella i després torno als músics d’aquí. Gerry és un músic que no té màcula, creatiu i molt lluminós, i li agraden igual que a mi els ambients, els disbarats sonors, deixar que els elements opinin i facin una mica de màgia sonora. La resta de la banda són Meghan Toohey, Sarah Tomek i Jessica Hume, tres dones molt bones, això és el principal, no és qüestió de quedar-nos en l’anècdota de la paritat. Tenen una altra subtilesa a l’hora d’interpretar.

A Cap Roig va treure Toti Soler, que va participar en ‘Geometría del rayo’. ¿Pot tornar a passar al Sant Jordi?

M’encantaria, perquè soc un gran admirador seu, però aquí això és més difícil, perquè he canviat el repertori, l’espai és més gran i he d’anar al gra. Toti va estar a Cap Roig i quan torni a fer un Palau de la Música, una cosa a què estic donant voltes, el convidaré de nou i estaré encantat si accepta. Quan va venir a Cap Roig jo estava nerviós: “Toti Soler tocarà amb mi”.

¿Serà un concert més d’èxits, per tant?

A més del disc nou interpretaré cançons que la gent pugui cantar: ‘Nunca el tiempo es perdido’, ‘Pájaros de barro’, ‘Todo es levedad’, ‘A San Fernando, un ratito a pie y otro andando’ ... Jo, contentíssim d’aconseguir que la gent canti, i jo, obrir el pit, treure pulmó i som-hi. El meu pla és començar a plantejar-me algun experiment completament diferent.

¿Per a més endavant?

Per a més endavant, però ja, sense deixar passar massa temps. ¡M’estic component a sobre! Estic treballant en cançons noves, i amb Montse Clausells volem fer un col·lectiu plàstic. Vull canviar el format i fer una cosa que no hagi fet mai. Li estic donant voltes.

¿I tornar al Palau de la Música, com insinuava abans?

No ho sé, també m’han ofert fer el Liceu i em ve igualment de molt gust perquè són llocs dissenyats per a la música. Però els gitanos diuen que és malastruc explicar les coses abans de temps, i com que encara no està ni acabat ni perfilat, em fa més il·lusió explicar-ho quan ho tingui ben clar.

En els seus concerts sol caure alguna cançó dels temps d’El Último de la Fila, com ara ‘Insurrección’, un material que provoca una combustió espontània en el públic.

N’acostumo a posar una o dos com a màxim. Quan porto ja no sé quantes hores de concert i em demanen ‘Insurrección’, penso “voleu acabar amb mi” (riu), però és una cançó fetitxe i la faig. Ahir a la nit (per aquest dimecres) la vaig cantar amb Ana Belén per al programa de Nadal de TVE. Un honor. Però jo ja no soc El Último de la Fila, ho vaig ser i em va donar moltes alegries, però allò ja està. Seria absurd dir-se Manolo García i continuar tocant cançons d’El Último. Seria una farsa, una estafa.

No fa molt va fer unes declaracions molt crítiques amb l’SGAE, i ara s’ha format una plataforma, amb artistes com Kiko Veneno, Jorge Martínez (Ilegales), Jota (Los Planetas), Sole Giménez i molts d’altres, que amenaça de retirar el seu repertori. ¿Està d’acord amb les seves posicions?

Sí, em van enviar un mail i els he respost que estic amb ells, absolutament. El més clar i honest és que, com ells plantegen, hi hagi un vot electrònic perquè la presidència de l’SGAE es triï d’una manera neta i honrada. Jo no tinc res a amagar, tot i que potser alguns deixin de ser amics meus, però el que aquesta plataforma demana em sembla raonable. Ja els vaig dir que comptin amb mi per a qualsevol reunió que tinguin, o si fa falta un arbitratge amb finalitats d’aclarir, de fer una societat de gestió honesta al 100%.

¿Hi ha dubtes que no ho sigui? ¿Què caldria aclarir?

Home, tinguem en compte la presumpció d’innocència, és clar, però en el moment en què hi ha una acumulació de denúncies és que alguna cosa no funciona bé. És important que aclareixin tot això, i que la cúpula de la societat pensi en tots els autors, no només en uns quants. En tots els àmbits: assegurances mèdiques, jubilacions... L’SGAE ha de cobrir l’esquena a tots els autors. I la mare de tots els temes, que són les xarxes: YouTube, Google... Els autors estem sotmesos al robatori del ‘copyright’. No només aquí, però els alemanys o els anglesos surten al carrer i van als tribunals. El que passa aquí és perniciós per a tots els autors. Se’ns està prenent el pèl i qui ha d’equilibrar aquesta lluita, muntar barricades i defensar per tots els mitjans els drets de tots és la Societat d’Autors. Cal anar a totes, caigui qui caigui. Aquí sembla que YouTube és Déu. Per a mi són uns xoriços, ¡directament! Més clar no puc parlar. Ja veu que estic fent amics (riu). Estic parlant de temes molt prosaics i se suposa que soc un poeta... Però la justícia és important i els autors no són només els 150 majestàtics amb la seva corona; no, no, som prop de 130.000, la majoria dels quals ho estan passant malament.

És un poeta però també un ciutadà amb posicions públiques sobre les coses. Fa poc més d’un any es va mullar en la qüestió catalana demanant “escoltar l’opinió del poble català”. ¿Creu que han millorat les coses des d’aleshores?

Crec que el senyor Sánchez està fent una política exterior sembla que magnífica, no para de viatjar, però m’estranya que no s’assegui, no una hora, ni dos, sinó durant tres mesos amb el senyor Torra per arreglar el tema políticament. Quan algú està a la presó cal intentar minimitzar el mal. Som humans, no podem atacar el personal, cal arreglar-ho de manera urgent, i no sembla que tinguin molta pressa. La població continua patint: la sanitat, les escoles, els diners que han de venir i no venen, els problemes energètics... Aquesta feina cal fer-la urgentment. La població és la que té prioritat. El polític i el social van junts. Hi ha milers, milions de persones que estan en el llindar de la pobresa.

Notícies relacionades

En un tema tan delicat i polaritzat com aquest, ¿és complicat per a vostè, un artista popular a tot Espanya, tenir una posició que pugui ser compartida o compresa alhora pel gruix del seu públic català i pel gruix del seu públic de la resta de l’Estat?

No, jo no he tingut cap problema, sempre dic el mateix aquí i a Sevilla: que cal escoltar tothom, que això és una democràcia i que l’obligació del polític és escoltar. No serveix de res dir “tranquils, que si no us donarem quatre hòsties que flipareu”. Això no serveix de res. Si hi ha bastonades li anem traient el sentit a la democràcia. Hi haurà gent que dirà que no, que s’ho mereixen. Doncs ja entrem en conflicte. Mirem Gandhi, ¿no?