EXPOSICIÓ

Els "anarquistes de l'art" de Montmartre s'apoderen de Montjuïc

CaixaForum recorre la revolució artística que es va gestar a París a finals del XIX de la mà de Toulouse-Lautrec i els seus coetanis

zentauroepp45499911 icult181017171657

zentauroepp45499911 icult181017171657 / JOAN CORTADELLAS

2
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Montmartre va començar tot. I tot significa l’art modern i també el contemporani. De la primera afirmació no hi ha dubtes. Tot i que els impressionistes i l’escola de Barbizon, Courbet i Manet inclosos, ja havien fet els primers passos per trencar amb l’academicisme, està clar que van ser els artistes de les últimes dècades del XIX els que ho van revolucionar tot, artísticament parlant. De fet, a Toulouse-Lautrec i els seus amics l’'establishment’ artístic francès els anomenava "anarquistes de l’art", i ells no tenien cap objecció a referir-se a si mateixos amb l’expressió "fora de la llei". El que potser no sembla tan evident és la seva relació amb l’art contemporani. Però hi és. Si Marchel Duchamp el 1919 va parodiar la 'Gioconda' posant-li un bigoti, 30 anys abans Eugène Bataille havia fet el mateix amb l’obra mestra de Leonardo. Tot i que en lloc de pintar-li un bigoti li va posar una pipa a la boca.

Bataille era un dels 'Incoherents’,  que és com s’autoanomenaven els creadors (el fenomen anava més enllà del fet artístic) que es van establir a Montmartre i van fer d’aquesta zona de París un centre cultural i creatiu d’art radical a finals del XIX. Va ser aquest lloc i no un altre perquè era barat, i també hi va ajudar molt l’obertura del cabaret Le Chat Noir el 1881 per Rodolphe Salis, artista frustrat. Salis ho va tenir clar: "¿Què és Montmartre? ¡Res! ¿Què ha de ser tot? Tot". I així va ser. De zona miserable va passar a focus bohemi del món creatiu. Salis va convidar els seus col·legues a reunir-se al cabaret i el cabaret va passar a ser centre de la revolució contra el poder (i l’art) establert. Les exposicions es van deixar de fer als llocs oficials. ¿Quin lloc millor hi havia que Le Chat Noir per mostrar el nou art? Llibertat contra convenció. La bellesa del moment contra la intemporalitat de l’acadèmia. La bohèmia contra la vida burgesa.

Peces utilitzades en el teatre d’ombres, a l’exposició 'Tolosa-Lautrec i l’esperit de Montmartre'. / JOAN CORTADELLAS

Teatre d’ombres xineses

Notícies relacionades

De tot això, i de com l’humor, la paròdia i l’art efímer dels cartells i les il·lustracions es van apoderar de la creació en aquell moment parla, a CaixaForum, Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. Un títol que té l’artista d’Albí com a reclam, cosa que el seu comissari, Phillip Dennis Cate, no amaga: "Toulouse-Lautrec és inherent a l’esperit de Montmartre i tothom el coneix, i un cop aquí descobreixes obres i artistes que mai abans havies vist". Cert, a més del pintor de la vida nocturna d’aquest París bohemi, l’exposició, fins al 20 de gener, mostra peces de Louis Anquetin, Pierre Bonnard, Georges Bottini, Maxime Dethomas, Hermann-Paul, Henri-Gabriel Ibels, Charles Léandre, Louis Legrand, Charles Maurin, Henri Rivière, Théophile Alexandre Steinlen, Louis Valtat i Adolphe Willette.    

Tot amb una museografia que recorda el París de finals del XIX i que comença amb una declaració de principis: una reproducció de la ben al·legòrica i academicista tela 'El bosc sagrat’ de Puvis de Chavannes davant d’un altre quadro homònim de Toulouse-Lautrec que és una paròdia de la primera. A partir d’aquí, 345 obres de l’aventura creativa que va suposar trencar totalment amb l’establert i que té parada obligada a la sala dedicada al teatre d’ombres xineses, el cine abans del cine.