Santiago Posteguillo: "Jo faig literatura d'entreteniment amb molt d'orgull"

Santiago Posteguillo té un aire inequívoc de professor que és el que en realitat és. Tot i que no d’Història, com tocaria, sinó de Filologia Anglesa. A aquest home que ha guanyat el Planeta li agrada descriure els detalls de les barbaritats que van perpetrar els emperadors romans i el seu entorn com si fossin part de la seva família. En el fons, amb les seves ficcions diu que ha reconstruït el vell somni èpic de la seva infància, carregada de batalles i aventures. El seu últim descobriment que ha portat a la seva novel·la ‘Yo, Julia’ és que algunes matrones romanes van ser molt, però que molt poderoses.

Ens presenta Júlia Domna, la dona més poderosa i terrible de l’imperi. Jo creia que era Lívia, l’esposa d’August, qui Robert Graves en el seu 'Jo, Claudi' va pintar com la gran manipuladora.

Però si m’ho permet, allò de Lívia era caça menor. Lívia es va limitar a eliminar aquells que podien fer ombra al seu fill. Júlia va anar contra quatre emperadors, i això dona la mesura de la dimensió del que estem parlant, perquè el seu marit pogués governar.

¿Per què no ha sigut més coneguda?

Hi ha molts personatges femenins que han quedat ocults en la història perquè aquesta l’han explicat els homes i fins fa molt poc no hem tingut la sensibilitat per ser equànimes en el relat històric. Jo mateix entono un ‘mea culpa’ perquè en els meus primers llibres les dones gairebé no tenien pes en el relat.

S’havien de buscar.

I buscar-les bé, perquè Suetoni amb prou feines en tracta. Júlia m’ha obligat a rellegir la història amb més atenció. A més, és una dona enamorada.

¿Es podria dir que ha renunciat a la testosterona?

No, perquè tenim dues bones batalles campals. No he canviat el meu estil, senzillament he traslladat el focus. De fet, si hi ha batalles és perquè Júlia les ha provocat.

¿En un entorn tan violent, una dona no es veu una mica obligada a oblidar-se del que és?

Bé, ella és una dona molt guapa. I això és una eina addicional per influir en els homes. Això és un estereotip

Això li anava a dir...

Sí, però no em negarà que la combinació de les armes dels homes amb les seves la fan més poderosa.

Dins de la superproducció que són les seves novel·les, ¿què és el que es trobarà el lector?

La meva novel·la comença on acaba ‘Gladiator’, que és una pel·lícula estimable però no gaire rigorosa. Còmode no va morir com es mostra en aquesta pel·lícula, sinó que va ser enverinat i més tard ofegat en el seu propi vòmit. Però una de les escenes més impactants de la novel·la és la que el mostra matant personalment munts de persones, impedides, ferides, gent lligada de mans com una forma d’entrenament.

Un tipus simpàtic.

Sí, en una altra escena el mostro embogit volent emular un dels treballs d’Hèrcules en el qual es dedica a disparar fletxes cap a la part superior del Colosseu on hi havia les dones patrícies.

¿La clau d’una bona història és l’entreteniment?

Jo faig literatura d’entreteniment amb molt d’orgull i amb molta gala. Aquest tipus de literatura pot tenir qualitat literària; no dic que la meva la tingui, però jo, almenys, ho intento. Estic convençut que no s’ha de traçar una frontera entre l’una i l’altra. No s’ha d’oblidar que Lope omplia els teatres perquè era entretingut.

¿Què li va semblar que a la gala del Planeta no hi hagués cap representant del Govern?

Doncs que quan el president de la Generalitat o el del Govern central llegeixin ‘Yo, Julia’ i donin la seva opinió sobre la meva obra, llavors jo opinaré sobre les seves decisions polítiques.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

¿Què ensenya la història de l’Imperi romà al nostre present?

Que si Roma va perviure durant 1.000 anys va ser per la seva capacitat d’unitat, la seva unió administrativa que anava des de la Caledònia fins a Síria, passant pel nord de l’Àfrica. Això ens haurien d’ensenyar, que desunits sempre ens ha anat fatal.