DEFUNCIÓ

Mor Eduardo Arroyo, el pintor contestatari

L'artista i també escriptor va ser una figura clau de l'art figuratiu espanyol del segle XX

zentauroepp11521920 eduardo arroyo181014125615

zentauroepp11521920 eduardo arroyo181014125615

3
Es llegeix en minuts
El Periódico

Eduardo Arroyo, figura clau de la figuració espanyola amb una gran influència del ‘pop art’, ha mort aquest diumenge a la seva vivenda madrilenya als 81 anys envoltat de la seva família. El pintor, il·lustrador, escenògraf, periodista i escriptor ha lluitat aquests últims tres anys contra un càncer, però això no va arribar a minar en cap moment el seu característic esperit rebel que mai es va adaptar a les actituds més acomodatícies. Malgrat ser un pintor molt cotitzat, no en deixava passar una a l’hora de criticar els vaivens agitats de la comercialització de l’art.   

L’artista, fill d’un farmacèutic falangista que va morir quan ell tenia sis anys, va néixer a Madrid el 1937, tot i que va passar moltes temporades en un poble de Lleó on l’acollien els seus avis materns. Va començar com a periodista, una volença que molt més tard cristal·litzaria en una llarga trajectòria com a escriptor. El 1957 va prendre el camí de l’exili voluntari a França perquè Espanya era llavors un país “absolutament inhabitable”. Entre París i Roma (la ciutat on més se’l respectava), vivint a fons la bohèmia, es va dedicar a traslladar la realitat a les seves creacions en contra de postulats més avantguardistes que ell disseccionava sense pietat. Allà on d’altres exaltaven Marcel Duchamp, una de les seves grans bèsties negres, ell desconfiava terriblement d’aquelles actituds que denominava “capritxoses” si no venien acompanyades d’una mirada crítica cap al món. Sempre es va mantenir a la contra. Quan imperava l’abstracció, ell advocada pel contrari.   

Reconeixement tardà

Li va costar molt ser reconegut a Espanya. Tampoc li va importar massa. A París, el 1964, en la III Biennal de París, va presentar el seu quadre 'Els quatre dictadors’ (avui en el Reina Sofia) que reunia Franco, Salazar, Hitler i Mussolini i que va provocar la protesta del Govern espanyol davant de França. Així no va ser estrany que un any més tard la censura li vetés en una exposició a Madrid a la Sala Biosca; ell, sabent que es trobava en la llista negra, va haver de sortir ràpidament cap a a París i no va poder veure la fugaç exposició que només es va mantenir oberta uns quants dies.  Anys després, el 1974, al ser nomenat comissari de la Biennal de València, va ser detingut en aquesta ciutat, reclamat pel Tribunal d’Ordre Públic i expulsat del país. 

'Els quatre dictadors’, pintura d’Eduardo Arroyo.

Notícies relacionades

El 1976 i amb la mort de Franco va recuperar el seu passaport i després de comprovar que la democràcia ja no tenia marxa enrere va tornar al seu país, on amb prou feines havia exposat. Del desconeixement a la glòria: ràpidament va adquirir una gran projecció i protagonisme en el circuit artístic. La contundència del seu art i la seva forta personalitat el van ajudar. I així, el 1982 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Actualment, les seves obres estan als més importants museus d’art modern. Gran amant dels toros i de la boxa, entre els seus llibres trobem ‘Panamà Al Brown’ (1982), una biografia de l’esmentat púgil, i ‘Sardinas en aceite’ (1990), a més de múltiples assajos de crítica d’art. El 2009 va publicar les seves memòries, ‘Minuta para un testamento’.  

El seu estil

Arroyo no es va atenir a una única disciplina. Gran amant del teatre, també va destacar com a escenògraf i il·lustrador. En els seus quadres, entre els quals destaquen ‘Carmen Amaya fregint sardines al Waldorf Astoria’ i ‘Viure i deixar morir’, predomina l’expressió davant el virtuosisme, i l’aposta estètica intencional amb aprofitament del color en la seva plasmació més pop. El còmic i la fotografia són font d’inspiració en els seus quadres que mostren escenes del quotidià amb elements de reivindicació social i política. Entre les seves últimes exposicions es troba la reunida a París l’octubre del 2015, una mostra sobre els seus millors retrats dels últims 50 anys de vida.