Gareth Evans: «Res em sembla pitjor que fer per fer»

Després de sacsejar el cine d’acció amb les dues parts de ‘The raid’, totes dues rodades a Indonèsia, el director Gareth Evans ha tornat a influències i paisatges britànics amb ‘El apóstol’, brutal exercici de 'folk horror' que va arribar divendres a Netflix després de projectar-se a concurs a Sitges. 

‘El apóstol’ sembla un pas endavant en la seva carrera, però en realitat també va suposar un pas enrere, perquè va partir d’un dels seus vells curts. 

Després de fer tres pel·lícules d’arts marcials, una darrere d’una altra, m’havia convertit en un director d’acció. Però jo vaig créixer veient moltes pel·lícules diferents, de tots els gèneres. Em vaig enamorar del cine per la seva diversitat. Quan vaig tornar al Regne Unit [Evans va viure a Indonèsia del 2007 al 2015] i vaig començar a pensar en la meva següent pel·lícula, vaig recuperar idees del passat, entre elles un curt que mai vaig acabar. Anava sobre un germà que en buscava un altre. També hi havia un sobre amb un pètal de rosa al seu interior. A partir d’allà vaig començar a veure una cosa més gran i complexa, amb moltes capes.

I va acabar sortint aquest ‘thriller’ d’època sobre un germà al rescat de la seva germana, amb elements d’espionatge, amor i fantasia... Però no tan diferent del díptic ‘The raid’. De nou, ha fet una pel·lícula d’extrema fisicitat. 

No vaig ser conscient. El director de fotografia, Matt Flannery, ja va treballar en les meves pel·lícules indonèsies i ell sí que reconeixia plans, idees o moviments del passat. Jo no era conscient; vaig rodar de forma molt més instintiva. Per a mi la diferència principal de to és que les escenes més espectaculars no estan energitzades de la mateixa manera. L’impacte és similar, però no estan dissenyades per fer reaccionar l’espectador de la mateixa manera. A ‘El apóstol’, la seqüència del poltre està feta per fer mal, però no només pel que fa al físic, també pre l’emocional. Calia ser molt més acurat i metòdic que a ‘The raid’ a l’hora de decidir què mostrar i què no.

Hi ha un pla subjectiu en aquesta seqüència que em perseguirà en somnis durant tota la vida. ¿Gràcies?

(Rialles). És curiós, a mi no em va impressionar tant rodar-la. En aquells moments estàs separat del que veurà el públic. Només estàs mirant el rellotge i calculant quant temps et queda de rodatge avui, si et donarà temps a acabar tot el previst, etcètera. ¡Pot sonar estrany o insensible, però és així!

A ‘The raid’ ens va regalar plans seqüència de vertigen. Aquí el muntatge [obra de nou del mateix Evans] és molt diferent, més recargolat, gairebé diabòlic. De vegades ens sorprèn amb talls abruptes; altres vegades es delecta allargant els plans.

Es tractava de jugar amb la paciència, amb l’energia, amb talls abruptes utilitzant la veu en off i la música... Quan tallar l’atmosfera en sec, quan fer-la ascendir de nou. Va ser un procés experimental bastant divertit. Crec que el fet de situar l’acció en un món tan absurd em va donar via lliure per intentar provar coses diferents i canviar la meva manera de muntar.   

Tinc curiositat per l’aspecte musical. El més fàcil hauria sigut utilitzar folk fosc a l’estil de ‘El hombre de mimbre’ i ‘El inquisidor’, però la banda sonora sona gairebé més asiàtica que britànica. ¿Hi ha tambors taiko en ella?

Els compositors [Aria Prayogi i Fajar Yuskemal], que han treballat amb mi des de sempre, van utilitzar molts instruments indonesis. La seva idea era barrejar el folk fosc que vostè deia amb la música indonèsia i fins i tot alguna cosa de música cajún dels Estats Units. Volíem suggerir que la comunitat de la pel·lícula estava formada per gent de molts orígens diferents. 

Per moments, la banda sonora recorda el treball de Jonny Greenwood per a ‘Pous d’ambició’. I la mateixa pel·lícula pot remuntar a les parts més dinàmiques del film de Paul Thomas Anderson, que no deixava de ser una pel·lícula de terror.

Les meves influències van venir sobretot del ‘folk horror’ britànic. D’aquella tradició vaig extreure les claus visuals. ‘El hombre de mimbre’, ‘El inquisidor’, també ‘Els dimonis’ de Ken Russell. I obres recents de Ben Wheatley com ‘Kill list’ i ‘A field in England’. Però fins i tot una pel·lícula com ‘Gossos de palla’, de Sam Peckinpah, per aquella sensació d’estar envoltat de gent que no saps si serà amable amb tu o vol acabar amb la teva vida. Volia infondre al film aquesta sensació d’incomoditat.

El seu nou projecte és la sèrie ‘Gangs of London’. ¿Què ens en pot explicar?

L’he cocreat amb el meu director de fotografia, Matt Flannery. És un ‘thriller’ policial al Londres actual, globalitzat i multicultural. Suposarà la meva tornada a l’acció, perquè hi ha moltes ‘set pieces’, bastant ambicioses a més; fa tretze setmanes que les dissenyem. Comencem a rodar d’aquí a set setmanes. D’altra banda, el gener del 2020 començaré a rodar la meva següent pel·lícula, una carta d’amor al gènere de la matança heroica, a Ringo Lam, John Woo i les produccions de Milkyway.   

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El que no vol fer és més ‘raids’.

A ‘The raid 2’, quan Rama [Iko Uwais] diu “estic acabat”, jo mateix sabia, en el fons, fins i tot en el rodatge, que ‘The raid’ s’acabava. Havia esbossat una història molt atractiva per a la tercera. Passat una mica de temps, no obstant, va deixar de tenir sentit. Si torno a les arts marcials, vull que sigui perquè puc fer una cosa nova, no per fer qualsevol cosa. Res em sembla pitjor que fer per fer.