José González, a la seva catedral de la cançó

José González no es caracteritza pel seu dinamisme editorial (tres discos llargs en 15 anys), però sí per la seva inclinació a remodelar el seu repertori des de diferents enfocaments. Pel que sembla, aquest suec d’arrels argentines està ara sumit en el procés d’omplir les seves cançons amb més i més fonts de so, i del quintet que el va acompanyar fa dos anys a Pedralbes passem al retrobament ambl’orquestra de 20 músics, The String Theory, desplegant un desafiador simfonisme aquest dijous a L’Auditori.

Nit baptismal del 20è Festival del Mil·lenni,  que va començar amb una seqüència de silenci, com volent imposar un esborrament de so als assistents perquè acollissin la música des del foli en blanc. A poc a poc es va anar aixecant ‘Far away’, sumant a la seva veu estoica, abocada cap a dintre, i als seus arpegis de guitarra entre cohenians i deutors de la ‘nueva trova’ cubana, successives capes de cordes, metalls i, finalment, percussions fins a esbossar un clímax majestuós.

Vistes al desert

Ens va marcar la pauta del que estava per venir: recreacions del seu cançoner amb relleus imaginatius i una certa tendència a l’èpica. Desviant-se cap almantra subsaharià a ‘What will’ (del seu últim disc, ‘Vestiges & claws’’, el més citat de la nit) i obrint espais per a instruments com les percussions (‘Abram’) o la flauta travesera (‘The forest’, no gaire lluny de Nick Drake). A la seva manera sigil·losa, González va anar construint la seva catedral gòtica, amb clímaxs intensos a ‘Cycling trivialities’ i en la cerimoniosa ‘Every age’.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La paret imaginària que separava el concert de l’audiència va anar cedint: ‘Heartbeats’, la seva versió de The Knife,  va preparar el camí per a l’agitació de ‘Let it carry you’ i per a un ‘Strings we build, stories you tell’ que va marcar una cim: des de la seva base en el blues del desert, la peça va créixer amb un ritual cicle de palmades i cors i una repetitiva trama electrònica amb un horitzó místic. Moment esplendorós, magnètic, en què González va tocar el cel sense necessitat de forçar el seu llenguatge amb recursos pomposos.

La lectura de ‘Teardrop’, de Massive Attack, va transitar després de la seva delicadesa natural a un tractament més corpulent. Movent-se així, entre un cert efectisme i la incursió en territoris inexplorats, la idea de ritual col·lectiu es va imposar en el bis, transferint-se al públic i traient el millor del projecte, a ‘Down the line’ i un ‘Leaf off / The cave’ estirat entre càntics d’un gòspel ancestral, o potser futurista. Un José González instal·lat finalment en una atraient dimensió desconeguda, desitjable font d’inspiració per a la seva pròxima obra discogràfica.