El geni pervers de Peter Strickland sacseja Sant Sebastià amb 'In fabric'

En una escena d’'In fabric', un vell observa un aparador i es masturba, i el seu esperma creua gràcil la pantalla en càmera lenta. En una altra, una inquietant costurera es posa a la boca la sang vaginal d’un maniquí que ha pres vida de sobte. Tot i que aquesta descripció així ho suggereixi, no es tracta de la nova producció de Brazzers, sinó de la que de moment és la més perversa i extravagant de les pel·lícules que presentaran aquest any la seva candidatura a la Concha d’Or. De moment, també és la millor.

Es tracta del quart llargmetratge del britànic Peter Strickland, que es compta entre els cineastes més originals i inventius en actiu malgrat que al llarg de la seva carrera ha acumulat abundants deutes al 'giallo' encapçalat per Dario Argento –prova d’això és la seva segona pel·lícula, 'Berberian sound studio' (2012)- i a la sensibilitat 'sexploitation' d’autors com Jess Franco –com va testificar en 'El duque de Burgundy' (2014). Les dues influències torna a fer-se patents a 'In fabric'.

Bona part de la pel·lícula transcorre en uns grans magatzems londinencs gestionats per un grup de personatges connectats amb el submon de l’ocultisme i la bruixeria, la principal arma de destrucció del qual és un vestit de nit assassí –sí, ho heu ha llegit bé. Entre els desafortunats que es creuen en el camí d’aquest article tèxtil únic hi ha una mare separada que recorre als anuncis classificats per trobar parella i un reparador de rentadores a punt de casar-se gairebé per desídia després d’una relació de 15 anys. Strickland assegura que ha agafat la inspiració per a la seva premissa d’una peça de roba que va comprar en una botiga de segona mà. “A dins hi vaig trobar estranyes taques procedents de fluids corporals. Llavors vaig començar a fantasiejar sobre qui l’hauria utilitzat abans que jo”.

El que 'In fabric' ofereix després d’aquest punt de partida és una successió de moments surrealistes, sovint rematats per desconcertants ‘collages’ d’imatge i so, que resulten hipnòtics i pertorbadorament bonics. Per moments sembla que vulgui meditar sobre com la nostra obsessió consumista ens idiotitza, però en realitat és una pel·lícula massa boja com per prendre’s a si mateixa seriosament a tall de crítica.

Strickland transita en tot moment sobre la fina línia que separa la tonteria de l’ambient sinistre, i quin millor vehicle per fer-ho que un vestit de nit, una força monstruosa capaç de terroritzar i seduir per igual, gràcies tant al poder eròtic explícit del seu teixit vermell carmesí com a la seva manera de quedar-se suspès en l’aire com un ‘voyer’ espectral, o balancejar-se amb el vent com un amenaçador objecte de desig. La seva capacitat de fascinació és el reflex perfecte de la que inspira en el seu conjunt aquesta pel·lícula tan histèrica com elegant i tan sensual com perillosa.

Humanitzar el negre

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Gairebé tan provocador com 'In fabric', tot i que de forma totalment diferent, ha resultat ser l’altre títol presentat aquest dimarts a concurs en el certamen donostiarra. Segona pel·lícula de l’austríac Markus Schleinzer –la primera, 'Michael' (2011), va causar un petit escàndol al retratar cinc mesos en la vida d’un segrestador pederasta–, 'Angelo' recrea la vida d’Angelo Soliman, un nigerià que de nen va ser segrestat i venut a una aristòcrata vienesa del segle XVIII, que es va proposar europeïtzar-lo o, en les seves pròpies paraules, “humanitzar-lo”.

Explicada en tres actes, 'Angelo' ens mostra Soliman en tres diferents etapes de la seva vida, primer mentre s’adapta als costums cortesans, després mentre es veu empès a convertir el seu propi exotisme en objecte de pantomima i finalment, a mesura que s’incrementen les humiliacions que es veu obligat a suportar i que li recorden la seva condició d’esclau. Que per escenificar l’esfereïdor final del protagonista la pel·lícula adopti un to més pròxim a l’humor impàvid que a la tragèdia –per a aquells interessats en els 'spòiler', està explicat a la Viquipèdia- no fa sinó afegir verí a una sàtira tan hieràticament violenta com inconfusiblement rellevant.