Veterans i cadells del pop alternatiu al BAM

Pel que fa a ritme i soroll, la jornada de diumenge del BAM a les places dels Àngels i de Joan Coromines va anar de menys a més, oferint primer dosis d’essencialisme per, després, animar a deixar de banda el descans dominical. Va obrir la nit Ferran Palau, colíder d’Anímic, amb el repertori de pop metafísic de ‘Blanc’ sota el braç. ‘Cavall blanc’ va tendir cap a l’ambient i ‘Res’ va connectar amb l’elegància d’uns The Blue Nile. Va ser amb aquesta cançó quan un turista italià es va acostar a aquest cronista per preguntar qui tocava: “Només he sentit dues cançons, però crec que aquest home m’agrada”.

Mercury Rev no necessiten fer nous fans. La plaça dels Àngels estava a vessar per a una actuació en la qual, prorrogant el caràcter aeri del repertori de Palau, van prescindir de la bateria i qualsevol classe de poder elèctric. La seva celebració del clàssic ‘Deserter’s songs’ (¡20 anys ja!) va anar tirant a acústica, íntima, flotant: negoci arriscat en el ‘prime time’ d’unes festes populars. Al principi hi va haver queixes audibles (“trobaré a faltar la bateria, ja ho veig”), però després tots gairebé ens vam acostumar i vam aprendre a apreciar aquestes versions relativament nues, interpretades pel cantant-guitarrista Jonathan Donahue amb la seva expressivitat habitual.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El duo electropop britànic IDER va sumar a la tònica etèria de la nit uns ‘beats’ d'agrair, però, per desgràcia, les melodies i harmonies vocals que els acompanyaven rarament van deixar empremta (només va destacar realment ‘King Ruby’). Millor va resultar l’altra jove promesa de la nit, Findlay, exitosa en els terrenys més rockers i els més pop, i sobretot barrejant les dues coses: robusta però ‘bubblegum’ ‘Electric bones’.

Mercury Rev no va ser el grup més veterà de la nit. Els guanyen The Monochrome Set, formats el 1978, onze anys abans que ells, però encara poc coneguts més enllà de la seva Anglaterra natal. Qui els estima, els estima molt, per les seves grans melodies de pop barroc o el seu enginy líric. A la plaça dels Àngels es van trobar amb fans que podien celebrar per igual l’oldie ‘Alphaville’ i la nova ‘I feel fine (really)’. També van sonar arribats de l’era postpunk dels 80, però en realitat són nous, els delirants Warmduscher, en algun punt entre The Fall i The B-52’s, amb tot el rampell vocal i la bogeria ballable que aquesta descripció comporta.