L'art de Carlos Acosta sota el prisma d'Icíar Bollaín

El periple de Carlos Acosta, que va passar de ballar ‘breakdance’ en un barri marginal de l’Havana a convertir-se en llegenda mundial de la dansa i primer ballarí del Royal Ballet de Londres durant 17 anys, sorprèn encara més si considerem que va passar una part d’ell odiant el ball. “Em va cridar molt l’atenció, perquè era com el contrari de Billy Elliot”, explica Icíar Bollaín, que repassa la vida del cubà en el seu nou treball, ‘Yuli’. Però, amb el temps, el ball va deixar de ser la seva presó per ser el seu refugi.

La pel·lícula, amb què la madrilenya competeix per tercera vegada per la Concha d’Or –ja ho va fer amb ‘Te doy mis ojos’ (2003) i ‘Mataharis’ (2007)—, s’allunya dels biopics a l’ús de diverses maneres. En primer lloc, el mateix Acosta s’hi interpreta a si mateix en temps present, mentre assaja amb la seva companyia un espectacle sobre la seva vida mentre recorda moments definitoris de la seva infantesa i joventut. Així mateix, comenta la directora, “defuig la narració convencional en tant que una part important de la història de Carlos i de les seves emocions està expressada a través dels números de ball”.

La seva història de superació, en la qual juga un paper essencial la figura del seu pare –“un camioner gairebé analfabet que el va obligar a ingressar al Ballet Nacional de Cuba per treure’l del carrer”–, li serveix a Bollaín per traçar en paral·lel una història de la Cuba dels últims 40 anys. Al llarg de ‘Yuli’, en efecte, se succeeixen referències a cubans que fugen de l’illa per exiliar-se a Miami, la recessió econòmica de principis dels 90 coneguda com a Periodo Especial i la crisi dels balsers. “En qualsevol cas, he volgut parlar de la Cuba menys coneguda”, aclareix la directora. “Quan es parla d’aquest país, l’aspecte polític pesa molt, però jo volia fer més cas a la seva escena cultural, que és veritablement impressionant”.

Basada en l’autobiografia ‘No mires atrás’, que Acosta va publicar el 2007, ‘Yuli’ oscil·la de forma insistent entre vistosos moments de dansa i escenes de melodrama familiar que resulten més aviat tosques, en bona mesura per l’afany en la sobreexplicació. Al llarg del metratge, repetitius diàlegs es dediquen a reiterar idees alhora remarcades no només a través de coreografies de dansa sinó també de successius flashbacks. En qualsevol cas, això sí, la pel·lícula funciona com a valuosa reflexió sobre el que Bollaín defineix com “la responsabilitat que el talent comporta. ¿I què si un artista vol portar una vida normal? Si tens un do, l’has d’utilitzar i afrontar tots els sacrificis que comporta. En aquest sentit, pot acabar convertint-se en una maledicció”.

Abusos de poder

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

També estrenada avui al concurs donostiarra, ‘Rojo’ passa per ser la millor de les pel·lícules presentades fins a la data en pugna per la Concha d’Or. Igual d’efectiva com a cine negre que com a crònica social de l’Argentina dels 70, una època en la qual la gent podia desaparèixer de forma sobtada i ningú feia preguntes, la tercera ficció de Benjamín Naishtat se serveix de la peripècia d’un advocat de províncies per oferir un retrat sorprenentment atmosfèric d’un món infectat d’amoralitat i paranoia.

Sobre el paper, és un univers similar que retrata 'Alpha: The Right to Kill’, en què el filipí Brillante Mendoza utilitza la guerra contra el narcotràfic empresa al seu país pel president Rodrigo Duterte com a teló de fons d’una història de podridura policial rampant; és una història plena de potencial que Mendoza saboteja a través de la seva atabalada posada en escena i el seu desinterès pel ritme i la concisió narratius. Mai abans 90 minuts escassos de metratge s’havien fet tan llargs.