NOVETAT EDITORIAL

¿Per què una nena és tornada pels seus pares adoptius?

La pregunta és el nucli de la reeixida novel·la 'La retornada', de la italiana Donatella Di Pietrantonio

fcasals45088544 barcelona 18 09 2018 la escritora donatella di pietrantonio 180922163652

fcasals45088544 barcelona 18 09 2018 la escritora donatella di pietrantonio 180922163652 / ALBERT BERTRAN

3
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

Una història gairebé neorealista ha seduït els lectors italians. Seca i àrida com el paisatge dels Abruços en els quals transcorre, 'La retornada' (Duomo), de l’autora italiana Donatella di Pietrantonio està tenint una bona recepció a Espanya, seguint el camí obert per Elena Ferrante. El títol en espanyol llima la sonoritat de l’original italià, 'L’arminuta', que significa el mateix en el dialecte de la zona, però ofereix un perfum arcaic i primordial. La història de 'La retornada' és terrible. Una noia de 13 anys és tornada, sense la menor explicació, a la seva família biològica i arrencada sobtadament d’aquells que creia que eren els seus pares. Un canvi que la porta a haver de canviar la seva còmoda vida urbana, amb les seves classes de ballet i la seva casa confortable, i ser una més en una família camperola i nombrosa, sense gairebé menjar i educació.

Aquesta història escrita amb una gran economia de mitjans i un llenguatge sec i esclafidor, ho ha escrit una madura odontòloga pediàtrica, dedicada des de sempre a la literatura, tot i que només ara, amb aquesta la seva tercera novel·la hagi aconseguit un reconeixement massiu. “Soc filla d’una mare camperola –explica Pietrantonio-, vivíem en un petit poble dels Abruços [l’autora encara continua residint a la zona, completament allunyada dels cercles literaris] i la vida no era fàcil. La meva mare sempre estava treballant i no tenia temps d’estar amb mi ni de donar-me una carícia o una abraçada. Això em produïa un tremend dolor”. ¿Sorprèn que les tres novel·les de Pietrantonio estiguin marcades pel tema de la maternitat? Naturalment, a l’autora no la va abandonar ningú però, com ella diu, no és necessari haver experimentat una història traumàtica per tenir aquest sentiment: “Crec que tots ens hem sentit així en algun moment. Com quan la nostra mare es retardava i ens quedàvem amb la mestra, plorant a raig fet tement-nos el pitjor”.

Històries infantils

Una altra inquietud infantil és en l’origen de la novel·la. “De nena solia escoltar les històries dels adults sobre famílies pobres i nombroses que solien cedir algun nen a parelles estèrils sovint emparentades, tot i que no sempre –explica- i jo acabava fent-me la pregunta que circula a totes les pàgines de la novel·la, ¿de qui se senten fills aquests nens?, ¿dels que els han portat al món o d’aquells amb els quals han crescut?”.

En el fons, el que planteja 'La retornada' és un conflicte d’identitat. La nena narradora no sap realment qui és i no l’ajuda ningú a entendre-ho. “Durant 13 anys no li van dir la veritat sobre el seu naixement, així que ella viu en el silenci dels adults i en aquestes condicions és molt difícil reconstruir una identitat”.  En la seva nova vida, tan sols una de les seves germanes, l’Adriana, li servirà com a recolzament. “Ella i l’Adriana són capaces de construir-se una realitat autònoma i viure en ella. És una mica com deia Elsa Morante ‘El món salvat pels nens’”. No poques coses de la Morante s’han traslladat al món de Di Pietrantonio, especialment en la preocupació pels fills i la duresa dels paisatges davant les emocions. “És una autora que estimo molt”, postil·la.

Notícies relacionades

 Pietrantonio no concreta que a la novel·la la localització siguin els Abruços, però a un italià no se li ha d’explicar que és allà per la descripció dels menjars i, sobretot, pels modismes locals. “Malgrat que els Abruços tenen un paisatge molt variat, la majoria dels italians relaciona la zona amb els petits poblets muntanyosos que es van despoblant cada vegada més i als quals és molt difícil accedir. Encara avui continua sent difícil relacionar-se amb el món exterior, així que en bona mesura es pot dir que els seus habitants estan exiliats dins del seu propi país”.

En aquest entorn, Di Pietrantonio, que no ha tingut mai la menor intenció de traslladar-se a alguna ciutat important on pugui cultivar una vida més literària, se sent a gust. “És clar que viure així significa renunciar a contactes i ambients literaris, però per a mi aquest aïllament és un avantatge. Et permet estar lligada a una realitat i crec que per a un escriptor és molt millor freqüentar les persones reals que a altres escriptors”.

Temes:

Llibres