Amaia Montero: «És ofensiu que presentis un disc i després es parli de la teva cara»

La cantant d’Irun presenta disc, ‘Nacidos para creer’, el quart després de la seva marxa de La Oreja de Van Gogh, aquest divendres a la Mercè, a l’avinguda de Maria Cristina. Concert enquadrat en la nit de Cadena 100, a partir de les 21.00 hores (obrirà Lakaste, marca de la cantautora Núria Castelló, i tancarà Manu Guix).

Sorprèn la seva associació amb el poeta Benjamin Prado en els textos del disc.

Em semblava difícil fer música amb algú: explicar-li la teva vida, despullar-te..., perquè en un treball així t’ho has de comptar tot. Però no podíem tenir millor ‘feeling’. Ha sigut un enamorament sobtat. Hores i hores, dies i dies, escrivint. Com diem nosaltres, ara som primers. I em fa gràcia que Benjamín només escrigui cançons amb Sabina i amb mi (riu).

¿A quina fe apel·la el títol del disc, ‘Nacidos para creer’, amb la torre Eiffel a la portada?

Nascuts per creure, per començar, en nosaltres mateixos. Per a mi el camí per solucionar-ho tot és l’amor. París és la meva ciutat favorita; és la ciutat de l’amor. Volia canviar coses, perquè si sempre fas el mateix és molt avorrit.

El seu llenguatge musical continua sent el pop, ¿un gènere complicat per construir una carrera solista de llarg recorregut a Espanya?

Construir una carrera de 20 anys en el que sigui és complicat. I mantenir-s’hi. Però aquí hi ha cançons com ‘Me equivoqué’, que és punk, i ‘La enredadera’, que és flamenc. I trap: a ‘Buenos Aires’, que té una influència dels ritmes urbans, de l’antic rap. Soc d’Irun, al costat de França, on tinc cosins, i allà fa molts anys que escolten rap.

En la primera cançó es rebota contra coses s’han dit de vostè. ¿Hi ha un emprenyament, un alliberament...?

Hi ha un alliberament, però també un emprenyament. Porto 20 anys de cara, he treballat moltíssim, i és trist que facis la seva primera actuació presentant el disc i que després es parli de la teva cara. És terriblement injust. No sap com de difícil que és que a una noia li reconeguin que compon i que està en la producció i en tot el treball que hi ha darrere d’un disc. I després surts i llegeixes “s’ha transformat la cara”. I dius: “¿com?”. És una mica ofensiu. Bé, una mica no: ¡és molt ofensiu!

Està enfadada.

El 8 de març jo era feliç: es deia que les dones ens han de valorar per les nostres aptituds i no només pel nostre físic, i quatre dies després... “Amaia s’ha transformat”. I com vostè pot veure, doncs no és així, evidentment. Tot i que, clar, si em posen al costat una foto de fa 15 anys... Tot això és molt desolador. Al disc parlo d’això: “¿A cuánto vendes tú la verdad?”. Ja pensava jo que tenia raó, ¡però no tanta! ¡Quina decepció! ¿Per què no hem avançat més?

Però cada vegada se senten més veus com la seva.

És que ens passa a totes. Tenim massa valor perquè es parli només del físic. Si una dona s’engreixa, oblida-te’n. Un noi és diferent: “Ah, està atractiu”... I un noi si als 40 no s’ha casat és un solter d’or, i una noia com menys és sospitosa.

¡Però si els 40 són com qui diu els nous 25!

Li diré una cosa, jo vaig passar una crisi als 40. Sí, sí, la vaig començar als 39: jo per a les crisis començo abans. I a partir d’aquesta edat saps ja molt, l’important, i passes ja de tot. I és el moment en què comences a donar-li importància a les coses que la tenen.

¿D’on creu que va sorgir la seva vocació musical, de les ganes de cantar en públic o de crear cançons?

De tot. La música m’agradava des de molt petita. Després vaig començar Químiques, vaig conèixer els nois de La Oreja i crec que estava en el meu destí. Vam formar el grup, va ser tot molt, molt, ràpid, vam fer un disc i vam vendre un milió d’exemplars. Ens va canviar la vida. Amb 19 anys.

Als 90 hi havia el ‘Donosti sound’ de La Buena Vida, Le Mans i Family. ¿Hi havia relació amb aquells grups?

La Buena Vida eren els nostres veïns de local. Assajàvem al costat. Ens agradaven molt. Al País Basc sempre hi ha hagut molt rock dur, però també Duncan Dhu, Álex Ubago o nosaltres. Hi ha aquest contrast.

I el 2007 va deixar La Oreja de Van Gogh.

En totes les relacions hi ha un punt d’inflexió. Però em sento orgullosa d’aquella etapa. He tingut la sort de viure la millor de les dues parts, del grup i que tot recaigui sobre mi per bé o per malament.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Les formacions d’èxit solen trencar-se, i al cap del temps, reunir-se.

Veurem si en el nostre cas ocorre. Mai se sap.