Daniel Anglès, el noi que volia ser actriu

Aquell jove Daniel Anglès (Barcelona, 1975) que va començar fundant la companyia El Musical Més Petit als anys 90 s’ha fet gran. Després d’una carrera polièdrica –actor, cantant, locutor de ràdio, director, doblador, productor...–, inicia aquest dijous (estrena oficial) una nova fase al capdavant de la direcció artística d’Onyric, el nou projecte de Focus que ha reconvertit el Teatre Condal en la casa dels musicals. “Volem tenir fans dels musicals i estirar al màxim els seus límits, abordant tots els seus estils en una programació molt dinàmica”, explica un entusiasta Anglès, que va proposar completar l’oferta de la sala gran –de 700 localitats– amb una exhibició de butxaca, més íntima, al Club (60 espectadors). “Als actors de teatre de text se’ls coneix per la tele, però als del musical no. A El Club, amb concerts individuals dels elencs, els podran conèixer”.

L’Onyric aixeca el teló amb una adaptació al català de la premiada ‘Fun home’, basada en el còmic autobiogràfic d’Alison Bechdel, amb Mariona Castillo, Pilar Capellades, Clara Solé, Júlia Jové, Marc Andurell i tres nens, a més del mateix Anglès, que assumeix la producció, la direcció i el personatge del pare d’Alison, un homosexual que va portar una doble vida fins que la seva pròpia filla va sortir de l’armari i va colpejar la seva consciència. “Tenia un conflicte molt bèstia i quan va saber que la seva filla sí que havia acceptat la seva homosexualitat, es va suïcidar”. L’autora, lluny de carregar les tintes en la tragèdia, dibuixa el quadro familiar amb “molt humor i tendresa”. “Alison estava molt enfadada amb el seu pare, però al final fa les paus amb ell”. D’això va la història, de quan els fills poden perdonar els seus pares i entendre que van fer el que van poder.

En el seu cas, explica Anglès, agraeix “infinitament” als seus pares haver acceptat “sense problemes” la seva homosexualitat, una assignatura encara pendent en molts entorns, tal com demostra la polseguera aixecada pel guionista d’Epi i Blas, censurat pels caps de ‘Barrio Sésamo’. “Continuem tenint molt pocs referents homosexuals. ¿Quantes estrelles del cine i esportistes han sortit de l’armari?”, lamenta. La seva mare li va obrir la porta quan les trucades reiterades d’un amic (llavors no hi havia mòbils) la van fer sospitar. “Em va preguntar què passava amb ell, i que si hi havia alguna cosa l’hi podia dir. I li vaig confessar que m’havia enamorat”, revela Anglès. Assumeix que no li va posar les coses fàcils a la família, sent gai –“hem de sentir-nos orgullosos de les nostres diferències”– i dedicant-se al teatre. “Vaig haver de dir-los que estudiaria periodisme perquè em deixessin tranquil uns quants anys”. Els desacords adolescents amb el pare van venir pels assajos nocturns amb una companyia. La seva única festa era el teatre. “Jo no he sigut de sortir de marxa. ¡Mai m’he emborratxat!”.

El noi que volia ser “actriu”

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Anglès explica que ja de criatura el fascinaven els espectacles. Amb 10 anys, va veure un reportatge sobre Ana Belén i va deixar anar a l’escola que volia ser “actriu” com ella. Actor, li van rectificar, i així ho ha sigut dins d’un currículum multifacètic, que inclou una dècada com a director resident de Stage (‘Mamma mia!’ ‘Els miserables’ ...), jurat d’‘Oh happy day’ i fundador de l’escola Aules. “Soc hiperactiu”, diu, i confessa que té una llista interminable de somnis per complir. Entre ells, un musical amb Ana Belén –“la nostra Barbra Streisand”– i tornar a la ràdio. Li encanta parlar i escoltar, també al seu equip  –“em dona seguretat que em diguin que m’equivoco”– i a les noves generacions. “De vegades la gent de l’escena ens tanquem en una bombolla i fem teatre masturbatori per a nosaltres, quan l’origen és comunicar-nos amb els altres”, deixa anar.

Entre els seus reptes hi ha portar nous públics i joves a l’Onyric. “Les ciutats que disfruten de bona salut teatral tenen assentats els musicals”. No és fàcil en temps de Netflix connectar amb la joventut, però s’intentarà amb títols com ‘Les dames del perpetu socors’, una mena de ‘Ressaca a Las Vegas’ però amb noies, de nit boja a Edimburg”.