Crítica de 'Predator': bèsties amb vis còmica

Prenent el control de la saga iniciada amb Depredador (1987) després d’algunes seqüeles decebedores i un grapat de crossovers encara més lamentables amb les pel·lícules d’Alien, el director Shane Black–qui, recordem, va coprotagonitzar la pel·lícula original– aplica aquí un mètode maximalista. No dubta a mostrar el caçador extraterrestre a la primera seqüència, i a partir de llavors multiplica la quantitat de depredadors i cadàvers en pantalla, introduint una espècie més gran i més letal i fins i tot un parell de pitbulls predators.

A tota hora, així mateix, sustenta la narració sobre l’humor i el gore. En una escena, un personatge explica un acudit de vagines i en la següent li arrenquen a un altre les extremitats. Els moments mordaçment divertits se succeeixen: al ser partit en dos, un cadàver vessa sang sobre un depredador camuflat i així revela els seus contorns; i un alienígena foragita un humà suspicaç traient un braç amputat amb el polze aixecat en senyal d’aprovació.

Notícies relacionades

'Predator' torna més dur que mai

'Predator', les rastes més cruels de la galàxia

Explicar en aquestes línies l’argument de Predator seria donar a la pel·lícula massa voltes. N’hi ha prou a dir que inclou referències a l’escalfament global, a l’enginyeria genètica, a les corrupteles governamentals i a les normes de la comunitat depredadora, i un nen amb asperger. Black no sembla tenir temps de pensar en la lògica narrativa; està massa ocupat augmentant el nombre de morts i encadenant un gag després d’un altre, bona part dels quals funcionen.

Predator avança a ritme frenètic, i en cap moment provoca un bri d’amenaça o de tensió dramàtica. I inclou tants personatges i esbossos d’idees prometedores que en última instància dona la sensació de ser més una sèrie de divertides escenes que un tot cohesiu. Sigui com sigui, al final de la pel·lícula queda oberta la porta a una seqüela. Sens dubte serà tan innecessària com aquesta, però això no té per què suposar un problema greu sempre que es prengui a si mateixa tan poc seriosament.