Paul Greengrass converteix la tragèdia en rutina en '22 de julio'

Al llarg de la seva carrera, mentre guanyava milions de dòlars en taquilla amb les seves contribucions a la saga de Jason Bourne, Paul Greengrass s’ha consagrat com un dels directors que cal trucar quan es tracta de fer pel·lícules sobre tragèdies històriques modernes. En títols com Bloody sunday (2002), United 93 (2006) i Capità Phillips (2013), l’anglès va donar lliçons sobre com utilitzar el documental dramatitzat per explorar les fondàries de la monstruositat humana.22 de julio, presentada aquest dimecres a concurs en la Mostra, ens ha ensenyat com convertir el subgènere en sinònim de rutina i tedi.

La nova pel·lícula rememora el dia del 2011 en què un terrorista d’extrema dreta anomenat Anders Behrin Breivik va matar vuit persones fent explotar un artefacte al districte governamental d’Oslo i després va acabar amb les vides de 69 adolescents a la propera illa d’Utoya. En realitat, això sí, Greengrass parteix de l’esdeveniment per recrear tot el procés policial i judicial que va travessar l’assassí, d’una banda, i la dura teràpia de rehabilitació que va afrontar una de les seves víctimes, per l’altre. I mentre ho fa, en gairebé tot moment es resisteix a fer gala del múscul visual i narratiu pel qual se'l coneix, i a explorar els assumptes potencialment interessants als que apunta de forma momentània i gairebé accidental.

22 de julio, recordem, no és la primera recreació dels atemptats de Noruega en veure la llum; fa uns mesos ho va fer Utoya. 22 de julio, en què el director Erik Poppe es va centrar exclusivament en la matança de l’illa. Aquella pel·lícula va ser durament criticada per explotar una tragèdia real a fi d’entretenir l’espectador malgrat que, sobretot, oferia una reflexió devastadora de com de gratuïta arriba a ser la maldat humana. En canvi, 22 de julio ni entreté ni proporciona més reflexió que un missatge fal·laç: que les idees de tolerància i multiculturalisme acaben imposant-se sobre el discurs de l’odi. N’hi ha prou amb seguir els telenotícies per saber que la veritat és molt diferent.

Carlos Reygadas i una parella trencada

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La filmografia del mexicà Carlos Reygadas es compon de pel·lícules tan estranyes com seductores, barreges hipnòtiques de poesia visual i provocació i qüestionament existencial. La que aquest dimecres ha presentat a concurs a Venècia, Nuestro tiempo, els és la més personal entre totes. Protagonitzada per ell mateix i per la seva dona als papers protagonistes, ofereix una exploració del matrimoni i les unions conjugals a través del retrat d’una parella la relació de la qual –oberta– comença a esquerdar-se quan ell es mostra incapaç de controlar la seva gelosia i el seu sexista instint de possessió.

És cert que a estones Nuestro tiempo li fa a un sentir-se intrús pel mer fet d’observar una pel·lícula que Reygadas sens dubte ha rodat sobretot per a si mateix. En tot cas, el seu excessiu metratge –tres hores– conté alguns dels moments més bonics –un pla subjectiu d’un avió que aterra a Ciutat de Mèxic- i dels més extravagants –un rocker transgènere que dona esgarips entre les restes d’una festa plena d’alcohol i cocaïna– dels quals hem sigut testimonis en aquesta edició de la Mostra.