Frederick Wiseman a l'Amèrica de Trump

A les eleccions que el van convertir en president de forma inesperada, Donald Trump va obtenir la majoria del seu recolzament d’aquest segment de la població nord-americana majorment de raça blanca i situació econòmica precària que habita en el que coneixem com l’Amèrica profunda. A l’estat d’Indiana, sense anar més lluny, va obtenir més de tres quartes parts dels vots en joc. Allà, i en concret a la localitat grangera de 1.063 habitants que li dona títol, és on transcorre el documental que Frederick Wiseman ha presentat aquest dimarts fora de competició a la Mostra.

Com ha fet a cada una de les seves pel·lícules prèvies, a Monrovia, Indiana el mestre de la no-ficció s’endinsa al cor d’una comunitat i revela el seu funcionament, les seves esquerdes internes i algun trauma. “Em va interessar investigar la vida en un lloc tan petit”, explicava davant de la premsa. “El que més em va cridar l’atenció és la falta de curiositat dels seus habitants per la resta del món. Ningú parla del que passa a Europa, a Àsia, o a Síria. Parlen de tractors, de la família, de records de l’escola. És un món minúscul”.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Al llarg de gairebé dues hores i mitjana de metratge –d’acord als seus estàndards, aquesta és una pel·lícula curta–, Wiseman recorre tots i cada un dels llocs de reunió de Monròvia: l’església cristiana, l’institut local, una barberia, una cafeteria, un establiment pertanyent a una cadena de pizzeries, una reunió entre representants polítics. I el retrat que resulta d’aquest periple és una societat a la deriva, en què les tasques són repetitives, amb una població masculina es reuneix per parlar de poc més que malalties terminals i tipus de munició. La femenina amb prou feines es deixa veure en públic.

Malgrat que a tota hora es mostra curiosa i empàtica, Monrovia, Indiana és una de les pel·lícules més tristes d’un director que al llarg de la seva carrera ha visitat presons, guetos i institucions psiquiàtriques. El que aquí presenta Wiseman és un grup humà que sent haver sigut deixat enrere, i que prova desesperadament d’aferrar-se tant als símbols que constitueixen la seva raó de ser com als polítics que els encapçalen.