'Dragged across concrete': el cine de gènere segons S. Craig Zahler

Les pel·lícules de S. Craig Zahler existeixen en algun lloc entre el cine d’autor i la sèrie B. Totes són obres audaces, intel·ligents i increïblement violentes; apassionants exercicis de gènere dissenyats per satisfer el públic habitual del cine exploitation, però que no paren atenció a gaires dels seus clixés comuns. Després de sorprendre el món amb el western caníbal Bone TomahawkBone Tomahawk (2015) i rebre molta menys atenció de la merescuda amb Brawl in Cell Block 99 (2017) –Vince Vaughn partint extremitats i trencant cranis des de la presó–, Zahler torna a deixar clara la seva identitat intransferible amb el seu tercer treball, presentat aquest dilluns fora de concurs en la Mostra. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Dragged across concrete explica la història de dos agents de policia, un amargat veterà (Mel Gibson) i el seu volàtil soci (Vaughn), que són suspesos de sou i feina quan surt a la llum un enregistrament que revela les seves brutals tàctiques a l’hora de practicar detencions; i que, fuetejats per la frustració i la necessitat econòmica, decideixen passar-se a l’altre costat de la llei. En el procés, Zahler torna a retratar homes dotats de ferris codis morals, i disposats a prendre les decisions més dràstiques per defensar-los.

Així mateix, confirma que la seva principal arma narrativa és un particular sentit del tempo. Les seves són pel·lícules excepcionalment llargues –l’estrenada aquest dilluns és més a prop de les tres hores de metratge que de les dues–, compostes d’extenses escenes plenes de diàlegs deliciosament acolorits d’idiosincràsies i impassible sarcasme, de temps morts que ens permeten reflexionar sobre el fatalisme que embolcalla els personatges i, evidentment, de moments de brutalitat. En aquest sentit Dragged across concrete és més mesurada que les seves predecessores, però tot i així inclou caps que esclaten i un estómac obert en canal en primer pla. “No m’interessa el públic massiu, i em sento còmode provocant el rebuig d’alguns espectadors”, confessava Zahler a la roda de premsa. “Hi ha escenes d’aquesta pel·lícula que faran que la gent m’odiï, i estan en el seu dret. En tot cas, esperem que aconsegueixi prou audiència com per poder fer una altra pel·lícula més”. Esperem.