'Peterloo', encartonada classe d'història de Mike Leigh

A la matança de Peterloo se la coneix com la versió britànica de Tiananmen: el 16 d’agost de 1819, a la plaça de St. Peter’s Field, a Manchester, les forces de cavalleria del govern van irrompre amb els seus sabres en una manifestació pacífica de més de 60.000 persones que exigien reformes polítiques i protestaven contra la pobresa. Els manifestants que van morir i els més de 650 que van resultar ferits la converteixen en l’enfrontament polític més sagnant en tota la història britànica. L’atrocitat va contribuir a l’acceleració del sufragi, un dret del qual llavors només podia exercir el 2% de la població.

El director Mike Leigh va créixer a pocs minuts del lloc de l’esdeveniment, i malgrat això va créixer sense saber-ne res. “No ho ensenyen en les escoles britàniques”, lamenta. I posar remei a aquesta circumstància sembla ser el principal motiu pel qual ha rodat 'Peterloo', que aquest dissabte ha presentat a concurs a la Mostra de Venècia. 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Des del primer dels seus plans, la pel·lícula evidencia que està més interessada en la recerca de l’eficàcia didàctica que en la de la complexitat dramàtica. Es compon de seqüències en les quals o bé la corrupció governamental i judicial es manifesta de la forma més explícita o bé s’escenifiquen llargues discussions entre els impulsors de la protesta amb les mateixes idees –sobre la necessitat de canvi, sobre la importància històrica del que veiem– es repeteixen de manera idèntica una vegada i una altra.

Tant per aquestes escenes com pel sentimentalisme bast a què recorre en el clímax dramàtic, 'Peterloo' podria confondre’s amb una pel·lícula de Ken Loach si no fos perquè, en lloc de la visceralitat per la qual sol apostar el seu compatriota, Leigh en tot moment narra la història des d’una solemnitat una mica encartonada. Més que les escoles, dona la sensació que el seu hàbitat natural seria una sala de museu. Leigh, per descomptat, discrepa d’aquesta opinió. El que la seva pel·lícula explica, recorda, és plenament actual perquè, “en última instància, parla de les diferències entre els que abusen del seu poder i els que són víctimes d’aquest abús, i entre els que estan podrits de diners i els que han de recórrer a la mendicitat”.