El 'remake' de 'Suspiria' de Guadagnino es carrega la màgia de l'obra mestra del terror

Parafrasejant la dita, podria afirmar-se que no hi ha millor manera d’afalagar una pel·lícula que fer-li un ‘remake’, especialment si es tracta d’un de tan fallit i alhora tan carregat d’ínfules com el que aquest dissabte ha presentat la seva candidatura al Lleó d’Or: ‘Suspiria’, nova versió de ‘Suspiria’ (1977), que ésuna de les pel·lícules més importants de la història del cine de terror i, probablement, també de la del cine a seques. Malgrat això, i als elogis que li ha dedicat avui davant la premsa,és probable que al director Luca Guadagnino l’original de Dario Argento ni tan sols li agradi; només així s’explica que, en lloc de retre-li homenatge, la nova pel·lícula provi més aviat de completar-la o –pitjor encara– d’arreglar-la.

És possible que Guadagnino veiés la pel·lícula del seu compatriota i decidís que la seva història no tenia sentit. No va comprendre que precisament d’això es tractava. Per a Argento, la història –d’una jove nord-americana que ingressa en una escola de dansa berlinesa ignorant que el lloc en realitat acull una malvada comunitat de bruixes– era només una excusa perposar-nos els cabells de punta a través d’una combinació fascinant de llums, colors, sons, angles de càmera i imaginatives coreografies d’assassinats.

Ara, Guadagnino ha aprofitat aquesta mateixa premissa –Dakota Johnson dona vida a la jove nord-americana, Tilda Swinton a la professora de dansa– perexplicar-nos el que ell creu que Argento en realitat volia dir-nos però no va saber com: que a ‘Suspiria’ la bruixeria no és sinó una metàfora sobre la culpa nazi i les ferides que va causar en la societat alemanya. I la nova pel·lícula dedica tants i tants minuts a insistir sobre l’assumpte –dura 152 minuts, davant els 97 de l’original– que, com a resultat,durant bona part del metratge la protagonista és una convidada de pedra en la seva pròpia història.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

També a conseqüència d’aquesta obsessió per sobreexplicar, el ‘remake’ en cap moment arriba a funcionar com a cine de terror. També és veritat que, d’altra banda, tampoc ho pretén –probablement, a Guadagnino li sembli un gènere de segona classe–. Al marge d’una honrosa excepció, les escenes de violència sobrenatural o bé ofereixen el tipus d’esteticisme arty de què el seu director ja va abusar a ‘Jo soc l’amor’ (2009) i ‘A bigger splash’ (2015) o, en el pitjor dels casos, imatgeria pròpia de videoclip dels noranta. De fet, és tal el desinterès de la pel·lícula per manejar l’emotivitat de l’espectador que no tarda ni cinc minuts a revelar el seu propi misteri. Des del principi se’ns explica qui són els monstres en aquesta història, què volen i què són capaços de fer per aconseguir-ho. ¿Per què continuar mirant?

Intrigues de manual

Si ‘Suspiria’ utilitza el seu model per allunyar-se substancialment d’ell, l’altra pel·lícula presentada avui a concurs prefereix seguir el seu a ulls clucs. ‘Frères ennemis’, del francèsDavid Oelhoffen, explica una història que el cine criminal ja ha explicat mil vegades abans: la de l’agent de policia que de nen va créixer al guetoi que, anys després d’abandonar-lo, ha de tornar-hi per llançar el pes de la llei sobre els seus amics d’infantesa. Per a això posa en pantalla tirotejos en ple carrer, munts de bosses de cocaïna i situacions que plantegen dilemes morals als dos costats de la llei, una mica gastats però sens dubte efectius. Llàstima que el nervi exhibit per la pel·lícula durant la seva primera meitat es vagi diluint a mesura que la progressió dramàtica s’estanca, els personatges actuen de forma cada vegada més il·lògica i s’imposa el melodrama.