Mor als 86 anys Josep Fontana, l'historiador "roig i catalanista"

¿Per a què serveix un historiador? Josep Fontana, mort a Barcelona aquest dimarts als 86 anys, després d’una llarga lluita contra el càncer, podia i sabia explicar-ho bé. Analitzar el passat per il·luminar el present, ordenar el caos per provar d’entendre'l, saber d’on venim per intuir cap a on anem. Conèixer els problemes suposa obrir una porta per resoldre’ls. I sempre, sempre, el rigor té a veure amb no fer la interpretació dels fets amb un criteri merament partidista, que no ideològic. Dedicar-s’hi el va portar a ser un dels historiadors més influents i una figura clau en la implantació de la moderna historiografia a Espanya.

Fontana es definia com un roig catalanista, cosa que pot semblar una contradicció però ell sabia explicar-ho. Va apuntalar amb els seus estudis l’existència històrica d’una identitat catalana i, malgrat la pèrdua de força de l’esquerra –va militar en els 50 en el PSUC i es va desencisar a començaments dels 80–, no va deixar de mantenir una actitud socialment crítica, un compromís cívic que el va portar en els últims anys a presentar-se en les llistes d’Ada Colau de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona i declarar les seves simpaties per la CUP, tot i que cap partit polític el complaïa per complet.

La bandera espanyola

També hi pesava la seva pròpia història: el record de quan va veure una bandera d’Espanya per primera vegada, el gener de 1939, quanun d’aquells marroquins reclutats per Franco va assaltar la casa d’estiueig familiar a Valldoreix.Aquests records reverdien quan parlava del nacionalisme espanyol insuflat pel PP.

Fontana (Barcelona, 1931) es va criar entre llibres perquè el seu pare els venia en una llibreria d’ocasió del carrer dels Boters a Ciutat Vella i ell solia donar-li un cop de mà. Acostumava a dir que la història apresa a l’escola, descoratjadora i simplista, no el predisposava a acabar sent un historiador. Però és el que va passar. Primer, Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, per acabar en l’especialitat d’Història el 1956. Solia explicar que la veritable historiografia se la va haver de buscar fora de les aules, amb l’historiadorFerran Soldevila, en les classes que impartia aquest al saló de casa seva després de ser depurat pel franquisme, i sobretot ambJaume Vicens Vives, que va ser un dels seus grans mestres. Va ser Vicens Vives qui va descobrir aquell alumne brillant i el va presentar a l’hispanista francèsPierre Vilar, l’autor de Catalunya dins l’Espanya moderna, amb qui Fontana va connectar en els seus postulats marxistes.

Aire europeu

Així que mèrits no li faltaven quan va començar a fer classes a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona i destacar-se com un dels historiadors joves, claus a l’aportació de nous mètodes –la ciència de la història– a la comprensió del passat que a començaments dels 60 començava a implementar-se a les aules universitàries. En aquest sentit,els seus contactes tant a la Sorbona parisenca com a Liverpool van ser decisius per al seu ancoratge en la modernitat.

Notícies relacionades

Josep Fontana: "El present no dona per a gaires esperances"

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

El 1966 va ser expulsat de la universitat per la seva militància comunista, més tard va ocupar plaça a la de València, a l’Autònoma de Barcelona, de la qual va ser degà, i finalment va crear i va dirigir el centre d’investigació Jaume Vicens Vives a la Pompeu Fabra, on es va jubilar el 2001. Malgrat això, i ja com a professor emèrit, no va deixar de publicar i interpretar els esdeveniments polítics i la crisi econòmica dels últims anys.

Davant el feixisme

La bibliografia de l’historiador es moudes del particular a l’universal.Va començar estudiant les transformacions econòmiques de l’antic règim al segle XIX tant a Espanya com a Catalunya, allà hi ha els llibres que van consolidar la seva fama: ‘La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820’, ‘Hacienda y Estado’ i ‘La crisis del Antiguo Régimen’ (1808 -1832), així com ‘Aribau y la industria algodonera en Catalunya'. Amb aquests, també va saber cultivar assajos divulgatius que els experts llegien de bon grat i que els lectors rebien esgotant edicions. És el cas d’‘Europa ante el espejo’ i sobretot ‘Por el bien del Imperio’ (publicat a l’editorial del seu amic Gonzalo Pontón, Pasado y presente), possiblement la seva obra més ambiciosa i la que millor retrata com se sentia algú que va participar de la utopia del canvi social i va acabar veient com el capitalisme salvatge ha anat diluint la societat del benestar que es perfilava després de la segona guerra mundial. Per això a sobre de la seva taula de treball va ser sempre rampant un cartell anarquista de Carles Fonseré amb el lema: 'Aplastar al fascismo'.