historieta reveladora

Els orígens secrets del hip-hop surten a la llum

El còmic 'hip-hop family tree', d'Ed Piskor, rescata els arcans anys fundacionals d'aquesta música amb estil irresistible i esperit enciclopèdic

fcasals44710814 icult   comic  hip hop family tree180820135936

fcasals44710814 icult comic hip hop family tree180820135936

4
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell

El que acabaria sent la cultura hip-hop va començar a forjar-se cap el 1972 al Bronx Sud, el veïnat més fumut de Nova York, ciutat que en aquell moment començava a erigir-se en símbol de la distòpia urbana. O sigui que el Bronx Sud era un veïnat moooolt fumut. La primera gravació de hip-hop que va tenir un impacte comercial va ser ‘Rapper’s delight’, publicada el 1979 per The Sugarhill Gang (tot i que quin impacte comercial, això sí, fins i tot a Espanya, on la cançó va ser traduïda com ‘El goce del rollista’). De manera que durant set anys el moviment es va mantenir per complet fora dels radars de la premsa i la indústria musicals. És un període de temps a les catacumbes rècord en la història de la musica popular moderna, sobretot tenint en compte la potència de la novetat en qüestió. Sense anar més lluny els seus coetanis, els Sex Pistols, es van formar el 1975, van editar el seu primer senzill en novembre de 1976 (‘Anarchy en the UK’) i l’any següent mig món parlava d’ells i del punk. ¿Racisme? Com a mínim desinterès pel que s’estava coent a guetos negres i llatins dels Estats Units.

El resultat del llarg lapse que el hip-hop va tardar a aflorar és que els seus orígens estan documentats d’aquella manera i es coneixen més en forma de mite que d’història. Per posar-hi remei, Ed Piskor ha escrit i dibuixat ‘Hip-Hop family tree’, còmic publicat per entregues als Estats Units per Fantagraphics i en un volum a Espanya per Flow Press Media. No només és gràficament irresistible, amb un estil que combina l’espectacularitat del còmic clàssic nord-americà i la neteja narrativa de la historieta europea, sinó també una veritable enciclopèdia sobre la gènesi del hip-hop. ¡Sense ser una llauna! Arriba, a més, després de la definitiva sèrie documental ‘Hip-hop evolution’ (2016), de HBO, i l’edulcorada però al cap i a la fi atractiva sèrie de ficció ‘The get down’ (2016), de Netflix, de manera que ja no hi ha excusa per ignorar qui és Kool Herc. 

Viñeta referent a l’apagada de juliol del 1977.

Tot i que per si de cas: Kool Herc forma juntament amb Afrika Bambaataa i Grandmaster Flash la santíssima trinitat de l’alba del hip-hop. A partir de 1972 va començar a organitzar festes en què punxava funk. La seva troballa va ser crear bucles de ritme empalmant el mateix tros d’una cançó a dos giradiscos. Afrika Bambaataa, cèlebre per la seva col·lecció de vinils i el seu poderós equip de so, i sobretot Grandmaster Flash van perfeccionar el truc d’Herc. Quant a l’‘scratch’: se suposa que Grandwizard Theodore va dir ¡eureka! al fregar violentament per accident l’agulla contra el vinil per atendre l’ordre de la seva mare que deixés de donar la murga.

Bandes de carrer

Al Bronx Sud de la dècada de 1970 hi havia desenes i desenes de bandes de carrer que sumaven milers de bergants. La policia en tenia identificats uns 8.000. A part d’atiar-se entre ells i acollonir els veïns, feien els negocis clàssics de la petita delinqüència i actuaven com a braç armat d’especuladors immobiliaris que volien desallotjar edificis per ‘netejar’ la zona (el que ara cridaríem gentrificar-la). Solien ser bergants els qui calaven foc als immobles, creant una imatge apocalíptica que va inspirar a Garth Risk Hallberg el títol del novel·lot novaiorquès 'Ciudad en llamas’ (2015). Les colles es repartien el territori i a la seva zona només actuava qui tenia el seu vistiplau. Bambaataa, de fet, era un dels capitostos dels Black Spades, una de les més poderoses. La seva decisió de prendre’s seriosament la puixant subcultura va ser instrumental perquè el hip-hop anés substituint la banda com a estil de vida.

Als ‘discjòqueis’ s’hi van anar sumant ‘b-boys’ (ballarins) i MC (‘masters of ceremonies’, a la llarga rapers o rimadors; o ‘rollistas’ a la inefable Espanya de 1979). Els grafiters ja hi eren abans. Actuar a sales i discoteques, on creixia la febre disco, era impensable, ningú volia saber res a Manhattan dels perillosos nois del gueto. Malgrat que DJ Hollywood i el seu MC Eddie Cheba feien una cosa similar en els clubs més exclusius del centre de la ciutat. El protohip-hop tenia els escenaris en parcs i locals i espais veïnals.

Saquejos

Notícies relacionades

L’apagada que va patir Nova York el 13 i el 14 de juliol de 1977 va ser decisiva per a l’eclosió del hip-hop: després dels saquejos de botigues, amb predilecció per giradiscos, altaveus i mescladors, van sorgir la tira d’artistes. El segell discogràfic que va ficar-s’ho a la butxaca, de forma tèrbola per a més informació, va ser Sugar Hill, de Sylvia Robinson, amb els ja citats (i artificials) Sugar Hill Gang. Més genuí era Kurtis Blow, que el 1980 va tenir un tros de ‘hit’ amb el seu homònim àlbum de debut. La resta, com sol dir-se, és història (ben documentada, no debades grans discogràfiques i mitjans de comunicació es van abalançar sobre el fenomen).

Tot i que el públic blanc va tardar a assimilar-lo. En la seva sèrie de 15 actuacions al club Bonds de Nova York, els Clash van fitxar com teloners dues nits Grandmaster Flash and the Furious Five. Que el públic del grup britànic va saludar amb improperis i llançament d’objectes. I això malgrat que uns mesos abans Blondie havia llançat ‘Rapture’, la primera cançó amb un rapejat en assolir el número u de les llistes nord-americanes. Desfila així mateix per les pàgines de ‘Hip-hop family tree’ Rick Rubin, el jove punk que aviat fundaria el capital segell de hip-hop Def Jam.

Temes:

Còmic