Àlex Torío: "No vull dedicar més temps a vendre'm que a crear"

Els discos d’Àlex Torío es fan esperar i gairebé cinc anys després de ‘Ghosts of Comala’, inspirat en la novel·la ‘Pedro Páramo’, del mexicà Juan Rulfo, veu la llum ‘The neglected garden’. Una obra, com aquella, d’inspiració literària, basada en la novel·la ‘Sota el volcà’, del britànic Malcolm Lowry. Dotze cançons de rock d’autor intens i amb calat emocional, interpretades, com és el seu costum, en anglès. Parlem amb aquest cantant, pianista i guitarrista barceloní, llicenciat en física i professor de matemàtiques.

De ‘Sota el volcà’, ¿l’atreu tant la novel·la com el seu autor?

Sí, perquè la novel·la explica la vida de l’autor: Geoffrey Firmin és un àlter ego de Malcolm Lowry, amb trets seus. Bé, bàsicament, l’alcoholisme. Lowry va ser un ‘one hit wonder’: un home que va passar a la història de la literatura per un llibre. Va perdre obra escrita en un incendi i va morir jove.

Una persona d’existència convulsa i viatgera, que va viure als Estats Units i Mèxic.

Era fill d’una família rica, lector de Melville i amb ganes de veure món. Una mica més jove que la generació de Joyce, però fascinat per aquella època de la literatura. Per a mi, ‘Sota el volcà’ és com un Ulisses borratxo, el rock’n’roll de Joyce.

¿Què li interessa d’aquest llibre?

Consta de 500 pàgines que resumeixen dotze hores, perquè tota l’acció passa en un dia, i pràcticament només té tres personatges. La qual cosa vol dir que hi ha una gran profunditat psicològica, que és el que més m’agrada. Tres personatges dels quals hi ha moltes coses per explicar. La meva idea original era fer només tres cançons, llargues i amb seqüències, una per a cadascun, i un disc amb l’estructura d’‘Animals’, de Pink Floyd. Però jo no soc autor d’aquest tipus de música, quedaria fals, i vaig decidir fer una cançó per a cada hora del dia, dotze en total.

¿Per què ‘neglected garden’ (jardí descuidat)?

L’última frase del llibre és d’un cartell en castellà: “¿Le gusta este jardín, que es suyo? ¡Evite que sus hijos lo destruyan!”. ‘Sota el volcà’ és un llibre sobre la tendència humana a l’autodestrucció, al suïcidi. Sobre el no poder evitar els sentiments bons per les persones però alhora tenir aquestes tendències. El jardí representa l’Edèn, que ens el carreguem sense saber molt bé per què.

El final no és gaire alegre.

No, moren dos dels tres personatges. El 66%. Un fracàs, sí. Tan bé que estaven a primera hora del matí...

Les històries alegres no l’atrauen.

No, no, per a això ja estan Els Catarres.

Musicalment, hi ha una evolució del seu estil amb interferències de gèneres de l’època en què transcorre la novel·la.

Sí, això és. A Hugh, el germanastre, Lowry li fa ser coses com ara escriure xarlestons i tocar l’ukelele. ¡Això mateix feia Lowry, escriure xarlestons i tocar l’ukelele! Així que vaig fer una secció en el disc sobre Hugh amb una cançó en ukelele i un xarleston.

Els seus dos últims discos ¿marquen una pauta en el seu rumb com a adaptador d’obres literàries?

No, no, tinc moltes ganes de deixar-lo. Però crec que el tancaré amb un tercer disc que ja tinc començat des de fa dos o tres anys. Perquè escric de manera superposada: treballo tres discos alhora més o menys.

¿L’ha inspirat algun músic que hagi adaptat novel·les?

De la manera en què jo ho faig potser no, perquè intento respectar la personalitat de cada protagonista, l’estructura i les imatges poètiques. Tant ‘Pedro Páramo’ com aquest són llibres de prosa poètica, amb una voluntat molt estètica en la manera de construir frases i posar adjectius.

¿Diria que conserva les seves influències musicals de sempre o que estan en movimient?

En la primera cançó del disc hi ha un sintetitzador i és una cosa que no havia fet abans. Però no em sento capaç ni amb ganes d’entrar en altres terrenys. Fa molts anys que faig unes coses que crec que cada vegada faig millor i no tinc gaires ganes de fer-me un expert en electrònica o alguna cosa així. Intento fer cançons que siguin rock, folk-rock, amb coses de jazz...

¿Folk?

Sí, crec que la meva música té a veure amb REM, tot i que ningú ho considera així. Els REM de ‘Fables of the reconstruction’, d’‘Automatic for the people’, de ‘New adventures in hi-fi’...

I té una debilitat pel rock experimental dels 70: Eno, Wyatt, Bowie, Roxy Music.

Per al pròxim disc la meva idea és ajuntar l’Eno de ‘Before and after science’ amb Leonard Cohen.

Fa unes quantes setmanes va actuar en Sidecar, però fa molts pocs concerts.

Toco poc, sí. M’ho passo bé quan ho faig, però no tinc mànager ni faig molts moviments. Si em truquen, hi vaig.

Porta la relació amb el mercat amb un cert fatalisme resignat.

Sí, més o menys. En algun moment m’he plantejat “buscaré un mànager”, però he parlat amb algun que m’ha dit “no sabria com vendre’t”. Doncs bé, és el que hi ha.

No es queixa, la típica frase d’“el país no em comprèn”.

No, no, ho trobo molt lleig. Pensar que la gent està obligada a comprendre el teu art... No faig res especialment per agradar a la gent. M’agradaria que li agradés, però... Mirant els cartells dels festivals veus que hi ha interès en les coses que són noves. El 2002, quan vaig treure el meu primer disc, una revista em va fer una crítica molt bona, però dos anys després, amb el següent, van dir: “ara no el traurem, ja vam parlar d’Àlex Torío fa dos anys”. I el que no vull és dedicar més temps a vendre’m que a crear.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Ara els músics ho fan tot, des de buscar bolos a imprimir cartells.

Entenc que això facilita que hi hagi més grups que solistes, perquè en un grup sempre hi haurà algú que assumeixi aquesta tasca, es reparteixen les funcions. En canvi, jo, si a més de compondre, gravar, barrejar, assajar..., a sobre he de posar-me a enviar correus a festivals... A més, la promoció no pots fer-la tu. “¡Hola, ha sortit el disc d’Àlex Torío!”. “Ah, ¿i vostè qui és?”. “¡Àlex Torío!”. M’he de preocupar de la meva feina, que el disc soni bé i que cada frase sigui la millor possible.