sense diners

La falta de pressupost aboca els museus barcelonins a la segona divisió

La dotació econòmica del MNAC ha caigut dels 25,7 milions el 2010 als 15,1 milions

zentauroepp41764064 barcelona 24 01 2018 nueva presentacion de la coleccion de r180818171019

zentauroepp41764064 barcelona 24 01 2018 nueva presentacion de la coleccion de r180818171019 / ALBERT BERTRAN

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Fa temps que Barcelona no juga a primera divisió quan parlem d’art. Hi ha moltes evidències per a aquesta afirmació; el nombre de visitants dels seus museus és una de les més cridaneres. En una ciutat on els turistes es sumen per milions, 19 quant a pernoctacions el 2017, només un dels seus museus va arribar al milió de visitants l’any passat: el Museu Picasso. El centre del carrer de Montcada va assolir 1.046.190 entrades, xifra que el va situar en el discret lloc 78 de la llista de centres d’art amb més audiència que elabora anualment ‘The Art Newspaper’. El MNAC, amb 866.271, va obtenir una oblidable 90a plaça, i el Macba (poc més de 259.301 visites) va ser invisible en la classificació.    

¿Per què una ciutat tan turística com Barcelona no aconsegueix omplir els seus museus? “L’atractiu principal per als turistes és el patrimoni arquitectònic de Gaudí. Atenció, no el modernisme, Gaudí: n’hi ha prou amb mirar la porta de la Casa Batlló i comparar-la amb la de la Casa Amatller. Poca gent viatja a Barcelona pensant en els seus museus, però tots ho fan pensant en la Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Batlló, el parc Güell...”, assegura Santos M. Mateos, doctor en Història de l’Art i professor de Comunicació i Patrimoni a la Universitat de Vic. I no li manca raó, el temple expiatori pot presumir d’haver rebut 4.527.427 visitants el 2017.

Limitació

La falta d’interès dels forans pels museus de Barcelona pot ser un motiu de les seves baixes audiències, però no l’únic. Part de culpa la tenen els mateixos habitants de la ciutat: més de la meitat dels catalans majors de 14 anys (50,6%) no van visitar cap museu, monument ni galeria d’art l’any passat, segons un informe de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya. “El drama dels nostres museus és que els més visitats són els que estan vinculats al turisme, com el Picasso o el Teatre Museu Dalí”, apunta Manel Miró, historiador de l’art i consultor en patrimoni.  

I després existeix el problema que fa anys que és endèmic en els centres públics: uns pressupostos magres. “Estan infradotats i amb menys personal del que es necessita... un museu no és només la col·lecció permanent o temporal, és també tot el treball d’investigació, de documentació... Així no es pot competir amb els grans museus, que, a més, reben una part molt important del seu finançament del patrocini”, afirma Miró. El pressupost està directament vinculat a la possibilitat de fer grans exposicions i aquestes a l’augment de públic. “Si el MNAC tingués pressupost per a grans exposicions, segur que superaria el milió de visitants. En aquest sentit, el seu director [Pepe Serra] té tota la raó quan es queixa públicament d’aquesta limitació”, assegura Mateos.

Una altra lliga

Notícies relacionades

Com a conseqüència de les retallades, el pressupost del MNAC ha caigut dels 25,7 milions del 2010 als 15,1 milions, i d’aquests només és possible dedicar-ne 1,6 a activitats, mostres incloses, una quantitat que no permet pensar en exposicions com ‘Dalí’, que el 2013 va trencar tots els rècords de públic al Pompidou i al Reina Sofia, o la dedicada a Torres-García, que va tenir aturada l Moma i al Picasso de Màlaga però no a Barcelona. “És bastant increïble que el museu més important de Catalunya estigui tan mal finançat”, lamenta Miró.  

Dit això, els dos experts asseguren que amb aquestes condicions no es pot demanar gaire més a un museu com el MNAC. I Joan Subirats, comissionat de Cultura de l’Ajuntament, els excusava en una entrevista amb aquest diari al març: “Barcelona vol competir amb Madrid, Londres, París... però les bases materials no són les mateixes. Aquestes ciutats han sigut capitals d’imperi, tenen fons de col·leccions espectaculars i unes despeses dels pressupostos estatals de Cultura que nosaltres no tenim”.