Joan Baez, emocions desbordades a Cap Roig

Tot i que les cançons de Joan Baez tracten històries que poden commoure amb facilitat, ella no és una trobadora que es deixi portar per les emocions així com així. Mana sempre una actitud recta, d’una severitat amb què evita abocar-nos tots a la vall de llàgrimes. Tot i que hi ha nits en què les sensibilitats semblen estar més a la intempèrie, com aquest dimecres a Cap Roig, en què la cantautora novaiorquesa va recalar en la seva gira d’adeu als escenaris.

L’enunciat del comiat va embolcallar d’una aura diferent el recital ja des d’abans que comencés. La cantautora es va obrir pas sola, citant el seu estimat, tot i que no sempre, Bob Dylan (‘Don’t think twice, it’s allright’, ‘Farewell Angelina’) i a Phil Ochs (‘There but for fortune’), amb una veu que conserva la seva bellesa majestàtica. Van començar a acompanyar-la el banjo i la guitarra de Dirk Powell i les percussions del seu fill, Gabriel Harris, a ‘Whistle down the wind’, de Tom Waits, que dona títol al disc que va llançar a la primavera. Una cançó, va explicar en anglès (malgrat el seu cognom, Baez amb prou feines parla espanyol), sobre “un noi de poble que té els seus somnis i fantasies sobre el món exterior, però que no s’atreveix a marxar”.

Cap a un “món  nou”

Sí, als 77, Baez ha volgut publicar obra nova, produïda per Joe Henry, de la qual va oferir un altre parell de peces, ‘Silver blade’, de Josh Ritter, sobre una donzella enamorada que es veu convertida en trofeu sexual per un senyor gran amb impulsos col·leccionistes, i ‘Another world’, d’Antony and the Johnsons. “Necessito un món nou. Aquest està gairebé acabat”, va apuntar. D’allà a clàssics com ‘Deportee’, dedicada “als refugiats i els immigrants”, a ‘Diamonds and rust’ i al suau trot country de ‘Me and Bobby McGee’, de Kris Kristofferson. Allà va comptar amb la veu amiga de Grace Stumberg per cobrir “les parts més altes de les cançons”.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Així, amb serenitat i sense indicis d’èpica, va dedicar “a tots els presos polítics de Catalunya” el fragment de ‘Més lluny’, de ‘Viatge a Itaca’ (Llach), que va descobrir gràcies a l’escriptora i activista Liz Castro i que va cantar per primera vegada al Palau el 2015. Aquesta vegada, amb càrrega extra d’emotivitat davant d’un auditori dret cridant llibertat, una imatge que va semblar impressionar la cantautora. “Amb els anys he après que no pots cantar i plorar alhora”, va afegir veient l’escena i abans d’interpretar la següent peça, ‘Amazing grace’.

Com si artista i públic estiguessin a partir d’allà una mica més a prop si fos possible, el recital va entrar en una fase de més intensitat mentre queien tòtems com ‘Joe Hill’ i ‘The house of the rising sun’, i que Baez s’apropava al castellà en ‘Gràcies a la vida’ i al català en el seu indispensable ‘Rossinyol’. Després d’un últim record a Dylan amb ‘Blowin’ in the wind’, va quedar la imatge final de la trobadora cantant a seques l’espiritual ‘Swing low sweet chariot’, reforçant el vincle amb el seu públic català, potser per última vegada.