Rere els passos del Watusi per la Barcelona desapareguda de 1971

Atienza, 13 anys, i el seu company amb bota ortopèdica de la marca Cuervo y Sobrino comencen el 15 d’agost de 1971 pescant, o no pescant res per ser exactes, quan es fa de dia en un lloc anomenat la Grúa. Per les pistes que dona Casavella (travessen una platja de vies ferroviàries i divisen l’escullera), seria una zona del port sota el penya-segat del Morrot.

D’allà, amb les mans buides, pugen a Montjuïc, on viuen. I tenen la mala sort de passar pel Molino en el pitjor moment possible: poc després que hagi sigut violada i assassinada la filla del brivall més gran de la muntanya. El Molino existia. «Va ser una aventura creativa d’una persona que volia aprofitar les aigües subterrànies de Montjuïc, lloc de gran riquesa hídrica –informa Oriol Granados, del Centre d’Estudis de Montjuïc–. Una vegada construït a la part alta, cap al cementiri, va quedar abandonat per falta d’autorització i es va convertir en referència per a la gent de la zona».

30.000 barraquistes

La població de barraquistes a Montjuïc va arribar al seu pic entre finals de la dècada de 1950 i principis de la de 1960, amb més de 30.000 habitants. Els barraquistes van començar a ser reallotjats a partir dels anys 50 i el trasllat més nombrós va tenir lloc entre 1967 i 1969. Els destins d’aquest grup van ser els polígons construïts per l’Obra Social del Hogar a Sant Cosme (el Prat de Llobregat), Cinc Roses (Sant Boi de Llobregat), Pomar (Badalona) i la Mina (Sant Adrià de Besòs), tot i que algunes famílies van anar a Cerdanyola, Mollet, Cornellà, l’Hospitalet... 

No només existia el Molino sinó tots i cada un dels topònims (populars, això sí) que surten a la novel·la referents al Montjuïc tardobarraquista, certifica Granados. Ciudad Sin Ley era un conjunt de barraques situat a sobre del que avui és el Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, antigament una fossa comuna. Allà es van rodar escenes inoblidables (allò també era Barcelona) de ‘Los Tarantos’ (Francesc Rovira-Beleta, 1963). La Tierra Negra se situava en un extrem de l’actual parc de la Primavera i devia el seu nom a la proximitat amb els molls on es descarregava carbó. Era un lloc de prostitució terminal. El senyor Braulio de ‘La ciudad de los prodigios’, d’Eduardo Mendoza, va allà quan es transvesteix i vol xulos. Las Cuevas de Alí Babá eren a l’agrest vessant sud de Montjuïc, el ja citat Morrot, i hi vivien indigents. Casa Valero, Casa Antúnez, las Casitas... Tot formidable. Veïns veterans del Poble Sec recorden fins i tot que a Montjuïc hi havia una molt fumuda banda del Botas, tot i que bandes del Botas, com bandes del Xino, hi havia per tota la ciutat.

Classe i alegria de viure

Al Molino les passen magres Atienza i Pepito, la camarilla del capo de Montjuïc creu que han vist alguna cosa i pressionen, més a Pepito que a Atienza. Però en surten ben parats i s’assabenten de que s’acusa del crim al Watusi, una figura llegendària de la delinqüència per la seva classe i la seva alegria de viure de qui el Yeyé en parla i no calla, com si ho sabés tot d’ell, però és que el Yeyé parla de tot i no calla. És un pícar de primera i com a tal una fabulosa màquina de parlotejar. Poc li costa embarcar el seu company en una missió divina: localitzar el Watusi i avisar-lo que Celso i els seus homes van contra ell.

La primera parada és a la Barceloneta, on es dirigeixen en un 600 robat per Atienza, un as del pont. Van als anomenats Banys a seques, probablement els ja inexistents Banys de Sant Sebastià, a la recerca del Superman. Després de la hilarant trobada amb aquest xulo genuí, l’assumpte comença a complicar-se al barri mariner: comencen a veure pintades al·lusives al Watusi, unes ves dobles que anys més tard l’obsessiu Atienza pintarà a tot arreu per a desconcert dels barcelonins, i cauen en mans de la banda del Soplagaitas, alertat que ronden per allà fent massa preguntes. Un dels antics tinglados del port, també desapareguts, és un escenari sinistre en què l’equip pot acabar malament, però Casavella té massa sentit de l’humor per permetre-ho i allà arriba el Topoyiyo per donar un cop de mà.

Cada vegada més enutjat

Atienza i el Yeyé toquen el dos quan poden, cada un per la seva banda, no sense abans haver-se citat al Zoo, on es colen i on encara suen la cansalada ossos polars a la seva fossa, una altra baixa de la Barcelona del 15 d’agost de 1971. D’allà, recompostos, van al Boston’s, un bordell de pa sucat amb oli camuflat de cabaret o sala de festes que bé podria ser al carrer d’Escudellers; en qualsevol cas és al Gòtic o el Raval, perquè després d’iniciar-se en el sexe i cada vegada més enutjat amb Pepito, que ja no se sap si busca el Watusi o té altres interessos i li acaba de fer el salt, Atienza surt del Boston’s sol i enfila Rambles amunt.

Però té un nom: La Alameda. És a «la muntanya dels rics». I cap allà que se’n va. D’aquesta manera compleix Casavella la tradició de les grans novel·les barcelonines de connectar baixos fons i zona alta, com Sagarra, Marsé i Mendoza. Imaginem-lo per l’avinguda del Tibidabo, no gaire lluny ha d’estar La Alameda, un prostíbul de luxe on no s’escatimen les drogues i on la Francesa li revela tot el que necessita saber i també tot el que no necessita saber, bàsicament que Pepito l’ha enganyat i utilitzat, si bé que t’enganyin i t’utilitzin tampoc està malament si vius una aventura com aquesta.

Tornada a la muntanya dels pobres

Tornen a la muntanya dels pobres. I al matí següent baixen a pescar, o a no pescar res per ser exactes, la Grúa. Llavors descobreixen per fi què ha sigut del Watusi. Més o menys davant del moll on són s’aixeca ara l’Hotel W, coronat per una W gegant que actua com a reflex des del costat fosc de la que Pepito pinta al Morrot. Metàfora perfecta d’una ciutat entossudida a sepultar la seva personalitat genuïna.

        

      

Notícies relacionades

El secret de 'El secreto de las fiestas'

Una ‘a’ que vol dir ‘no’