ENTREVISTA

Ismael Serrano: «A un marcià li posaria els discos de Serrat»

El cantautor madrileny actua al Festival de Porta Ferrada dins de la gira amb què commemora els seus 20 anys de carrera

zentauroepp40789106 barcelona  2 de noviembre de 2017   ismael serrano  foto  ri180813173141

zentauroepp40789106 barcelona 2 de noviembre de 2017 ismael serrano foto ri180813173141 / RICARD FADRIQUE

7
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La gira ’20 anys. Avui és sempre’, disc doble en directe amb què Ismael Serrano commemora les seves dues dècades de trajectòria, torna a Catalunya i recala aquest dimarts al Festival de la Porta Ferrada, Sant Feliu de Guíxols (Espai Port, 22.30 hores). 

Moment de mirar enrere. ¿Té tendència al rampell nostàlgic?

No soc dels que pensen que qualsevol temps passat va ser millor. Però sí que em semblava que 20 anys era una xifra rotunda que convidava a fer aquest disc, sobretot per plasmar l’aprenentatge de tot aquest temps. Solem dir que els primers discos d’un autor són els millors, i moltes vegades no és que trobem a faltar l’autor sinó a nosaltres mateixos quan escoltàvem aquestes cançons. Cal resistir-se a instal·lar-se en la nostàlgia. És un miratge. Fins i tot pot tenir un punt reaccionari.

De quedar-te en una versió antiga i immòbil de tu mateix.

Sí, pot ser. Jo em quedo amb el que he après. M’hauria agradat no ser tan rotund i tan solemne quan tenia vint-i-tants anys. Aquesta supèrbia... Més encara quan entens la indústria musical com un territori hostil.

¿La veia així llavors?

Home, és clar. Jo venia de tocar als cafès i la idea de professionalitzar-me es prestava a totes les cauteles. Quan comences hi ha 30 persones que creuen que saben què és el millor per a tu, i estàs a la defensiva. Amb el temps controles més la teva vida i alhora relativitzes i et tornes més permeable.

Deia que els primers discos dels artistes es mitifiquen. En ’20 anys. Avui és sempre’ canta a Aute, Silvio Rodríguez i Sabina. ¿Potser en aquests casos els seus discos idealitzats són els que ells van publicar quan vostè tenia 18 o 20 anys i que va viure a temps real?

No tant, perquè jo aquesta música la vaig descobrir a través dels meus pares. L’altre dia escoltava ‘Mediterráneo’, de Serrat, cançons com ‘Pueblo blanco’, i em preguntava: ¿qui fa avui aquestes radiografies? ¿I podria ara una cançó així sonar a la ràdio i ser comercial?

Participarà en el concert d’homenatge a Aute al Wizink Center, de Madrid, al desembre (amb Serrat, Silvio Rodríguez, Víctor i Ana, Sabina, Drexler...), al que se’n sumarà un altre a Barcelona. Aute està recuperant-se de l’infart que va tenir fa dos estius. ¿Té contacte amb ell o amb la seva família?

L’he anat tenint amb la seva filla. Però la família ha sigut una pinya, hermètica, com és natural en una circumstància així, i jo, en part perquè soc tímid, he sigut respectuós amb aquesta decisió.

¿Caldrà explicar a una nova generació qui és Aute?

És oportú reivindicar la vigència de la seva obra, que mereix que les noves generacions la coneguin. De fet, jo hauria incorporat al cartell gent més jove que el té com a referent. Perquè Aute no només és respectat en la cançó d’autor, també l’adora gent del pop, el rock, el hip-hop... Crec que caldria convocar també aquests artistes per acostar-lo a un públic més jove que no el coneix. Potser es podria fer un altre concert. En el que s’ha muntat hi ha una qüestió personal i íntima de tots els que som allà, que som gent que el coneixem de manera pròxima.

Abans parlava de la comercialitat. ¿Creu que dins de tot va tenir sort que, quan va aparèixer, en els 90, la seva cançó d’autor compromesa pogués accedir als mitjans i al gran públic?

Tens sort quan passa això, no sempre és predictible que alguna cosa vagi a funcionar. Però no tinc clar que avui una proposta compromesa, amb caire social, no funcionés. El 15-M va incentivar l’interès dels més joves en la política. Crec que això avui continua viu. No és casual que gent que mai havia incorporat temes socials o polítics en les seves cançons de sobte ho facin. És gairebé un gènere en si mateix, la cançó social, política.

¿No li grinyola que a vostè se l’etiqueti així?

La veritat és que m’és igual. Si s’analitza l’obra de qualsevol cantautor, fins i tot la d’un Paco Ibáñez, veiem que el 80% és amorós i sentimental. Però el polític és un segell que marca molt. Es tracta de cantar als ànims i frustracions col·lectives, al nosaltres. De vegades, l’autor està enredat en l’enèsima cançó d’amor, ell cap a ella, ella cap a ell, d’un a un, i s’ha deixat de cantar al nosaltres, que no té perquè ser des del pamflet, sinó des del sentiment del que està passant. Jo si hagués d’explicar-li a un marcià quin ha sigut l’esdevenir d’aquest país des dels anys 60 fins als 80 o 90 li posaria tots els discos de Serrat.

La seva primera cançó popular va ser ‘Papá, cuéntame otra vez’, en la que retia comptes amb la generació dels seus pares. Dues dècades després, ¿és hora que els que ara tenen vint anys li retin comptes a vostè?

Sí, tal qual. Aquest és el pas de rosca que té la cançó. Jo li feia un retret a la generació dels meus pares, pel que entenia com un fracàs, perquè ens semblava que el relat que havien construït entorn de la seva joventut era edulcorat i ometia una part de renúncia. I continuo pensant això. Però amb el temps t’adones que ells van ser capaços de construir un relat. La meva generació no ho ha sigut. Potser, això pot canviar ara. Estic esperançat amb la generació més jove. De tota manera, no és cert que nosaltres no aportéssim res: en els 90 van també van passar coses. El mur va caure el 89 i hi havia una recerca de referents. No és casual que en els 90 hi hagués el ‘boom’ de les ONG, amb la gent passant dels partits convencionals i buscant altres vies de participació. I va sorgir la primera flama dels moviments antiglobalització. Van passar coses, però no vam ser capaços d’estructurar un relat amb la seva èpica i el seu poder commovedor. Ara, quan la meva filla em digui “explica’m una altra vegada aquesta història” no sé què li explicaré.

En els seus 20 anys no hi havia èpica pròpia.

La meva filla té quatre anys i s’enfronta a pitjors salaris, i no sé quina educació pública tindrà, i hi ha un qüestionament de l’estat del benestar. L’èpica està en plantar-se i aturar aquesta deriva. De moment no sembla que siguem capaços. Ara l’èpica consisteix en els discursos xenòfobs, o en un autobús a Itàlia amb la gent cantant ‘Bella ciao’ a un ministre feixista. No sé si ens tocarà a Espanya, veient els discursos de Casado i companyia entorn de la immigració.

Ha vingut desenes de vegades a actuar a Catalunya, on té moltíssims seguidors. ¿Com veu la situació? ¿Alguna recepta?

Crec que l’única recepta és el referèndum.

¿Preguntant què?

Doncs aquest és el tema. Per a això cal parlar. Però cal fer-ho, bastir ponts de diàleg, perquè no crec que aquests termes de confrontació responguin a l’interès de la ciutadania. Tenen unes mires electoralistes. Però no n’hi ha cap altra. Caldrà entendre’s. La classe política ha de distendre, buscar solucions a un conflicte que és polític. Judicialitzar-lo comporta tensar la corda i agreujar-lo. Que hi hagi gent a la presó, en presó preventiva, per uns delictes que encara no es tenen clars, és desproporcionat. Però també ho és el posat d’un nacionalisme o independentisme extrem que no sé on vol arribar. Aquesta és la meva posició, que alguns veuran equidistant.

Dins de l’independentisme hi ha diferents tendències.

El problema és que ja s’han cremat uns quants ponts. Potser hauríem trobat un marc de convivència en un altre context. Perquè jo entenc la desafecció de gran part dels catalans. El que ha passat durant molt temps és ‘heavy’, un menyspreu sistemàtic, una escalada de greuges. M’agradaria que seguíssim al mateix barco, no sé si en un estat federal, jo què sé, però no és una cosa que pugui imposar jo. Només té sentit en un consens amb el que decideixin els catalans. D’altra banda, aquest conflicte ha fet que li veiem les costures al sistema: autoritarisme, violència policial, repressió... Però cal fer un exercici de responsabilitat, una mirada a llarg termini.

Notícies relacionades

Tornant a la música, ¿prepara cançons noves? ¿Potenciarà la línia llatinoamericana del seu últim disc d’estudi, ‘La llamada’?

Estic en temps de reflexió. La tardor passada vaig gravar a Buenos Aires un disc acústic i vull editar-lo ara, al novembre. No en tinc cap així, a guitarra i veu. Es titularà ‘Todavía’ i inclourà cançons que no acostumo a cantar en els meus concerts i alguna de nova. I, més enllà d’això, compondre des del ritme en ‘La llamada’ em va resultar divertit, però estic en el procés de pensar cap a on vaig.