Anar al contingut

L'última oportunitat de Lorca

Una nova versió afirma que uns obrers van trobar les restes del poeta i els seus companys d'afusellament i els van ocultar sota una font

Els ossos serien en un sac i sota una capa de tot just 20 centímetres de ciment al parc d'Alfacar

Julia Camacho

L'última oportunitat de Lorca

“És l’última oportunitat, si no el localitzem ara, serà molt difícil reunir una nova bateria de testimonis i proves consistent per fer un altre intent”. Víctor Fernández, un dels promotors de la nova recerca de la fossa a Alfacar (Granada), és conscient del repte. Aquesta quarta recerca podria ser la definitiva per donar llum sobre el parador de les restes del poeta Federico García Lorca, el mestre republicà Dióscoro Galindo i els dos banderillers anarquistes, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas. I paradoxalment, torna sobre els orígens, sobre el lloc on sempre es va pensar que van ser assassinats i enterrats, només que aquesta vegada amb un recargolat pas de rosca: el 1986, els treballs per construir el parc d’homenatge van deixar a la llum els ossos i uns treballadors els van ficar en un sacenterrant-los sota la font que, cada any, presideix els actes d’aniversari del seu afusellament.

La petició parteix una vegada més de la família biològica de Galindo i dels “hereus intel·lectuals” d’ArcollasCGT-Andalusia, al no tenir descendència. Ells són els qui sempre han portat la veu cantant per reclamar la localització de la fossa i l’exhumació de les restes, davant la taxativa oposició dels descendents de Lorca. Una negativa que ha donat pàbul a multitud de teories conspiradores sobre el parador final del poeta i els seus companys d’infortuni. Al costat d’ells, els encarregats de donar-li forma al projecte han sigut el periodista especialitzat en temes lorquians Víctor Fernández; l’hispanista Ian Gibson; l’expert en georadar Luis Avial; l’advocat Enrique Ranz, promotor de l’exhumació de la Vall dels Caídos, i l’antropòleg forense Francisco Etxeberría, referent internacional sobre desapareguts.

La primera recerca oficial es va sustentar en la versió que li va donar a l’escriptor Manuel Castilla Blanco, que aquell 18 d’agost de 1936 va exercir d’enterrador. El 1986 va conduir Gibson a un paratge al costat d’una olivera i una sèquia i li va assegurar que els va enterrar allà. Sempre va ser la versió més acceptada, però va patir un tomb quan el 2009 no es va trobar res. Després del desengany, va començar a cobrar força el que era un secret de domini públic en alguns àmbits granadins, revela Cecilio Gordillo, coordinador del grup memorialista de CGT-A. Que l’afusellament va ser des de l’olivera cap a baix, i no cap a dalt des de l’entrada al parc com s’havia buscat, i que els ossos havien sigut moguts per uns obrers quan es va construir el parc l’any 1986. Per una carambola de la fortuna, en comptes de llançar-los a les escombraries els van ficar en un sac i els van enterrar sota la font del parc. Un argument que va incorporar Gibson en la reedició de la seva obra 'El asesinato de Federico García Lorca’.

Restes d’una crossa i ossos

“En aquella època vaig parlar amb membres de la comissió tècnica encarregada del parc, però no en sabien res”, explica Gordillo, “no obstant, altres treballadors de la zona van confirmar que sí, i parlaven a més que al costat dels ossos hi havia una crossa de fusta”, que podria haver sigut precisament de Galindo, conegut com ‘el mestre coix’. Un altre dels testimonis procedeix fins i tot de l’exvicepresident de la Diputació de Granada Ernesto Antonio Molina. Les presses per acabar el parc per a la commemoració del 80è aniversari de l’afusellament, el temor de ser denunciats per no notificar la troballa d’ossos o la por encara imperant a la zona a parlar sobre les fosses podrien explicar per què la història es va mantenir tant temps en silenci, raona Víctor Fernández. “Si apareix alguna cosa, els ho deurem precisament a aquests treballadors”.

Fernández explica que van intentar sustentar la teoria amb dades científiques, com l’anàlisi del georadar. Tot i que la prova la van realitzar sense autorització, i per tant haurà de ser repetida de forma oficial, s’apunta a l’existència d’“una cosa que no té a veure amb el mecanisme de la font”. I insisteix que les simulacions que han realitzat mostren senyals compatibles amb restes humanes. La primera fase del projecte que han presentat, i que ha sigut aprovat per la Junta d’Andalusia, se centraria en el punt que els testimonis situen la fossa on es van trobar les restes que es van moure en un sac. “Els qui construïen el parc eren paletes, no forenses, per la qual cosa és molt probable que quan van buidar la fossa deixessin alguna cosa, ja sigui petits ossos, botons”, assenyala. En segon lloc s’intervindria sota la font, on només hi ha una capa de ciment de 20 centímetres d’espessor. Si hi hagués restes, el seu estat de conservació no seria bo degut precisament a la humitat.

I després, ¿què? Si hi ha restes, caldria identificar-les per localitzar el mestre i el banderiller, i les restants es deixarien al lloc. Si no hi ha res, reconeixen Fernández i Gordillo, s’haurien esgotat totes les opcions. “També es va dir que la família Lorca els havia desenterrat i havia portat les restes a un altre lloc, una cosa habitual que hem vist en altres fosses”, apunta Gordillo. La destinació final del poeta seria llavors un misteri irresoluble perquè “cada vegada van quedant menys testimonis d’aquella època i a més, ara com ara, no hi ha dades que sustentin una nova ubicació”.