Emmanuel Carrère: «Sento que em falten les idees, i em fa por»

Es va donar a conèixer internacionalment amb ‘L’adversari’ (2000), recreació del cas real d’un home que va matar a la seva família després de fingir ser qui no era durant dues dècades, i des d’aleshores és el gran escriptor de no ficció de França. No obstant, el que ell fa és molt més que documentar la realitat. Els seus llibres combinen reporterisme periodístic amb confessions en primera persona, i preparen la barreja amb reflexions filosòfiques, psicològiques i teològiques. El que ell fa, doncs, és transformar el món en literatura. Parlem amb ell al Festival de Locarno, del que aquests dies és convidat d’honor.

A més d’escriure nou llibres, vostè ha dirigit dues pel·lícules. Les dues activitats es basen en la narració d’històries però, al marge d’això, fan la sensació de ser molt diferents.

Ho són. Ho explico amb un exemple: un escriptor té tota la llibertat per descriure amb paraules la interioritat dels seus personatges; d’un director s’espera que ho faci amb imatges, sense verbalitzar, i això és molt complicat. I ho és encara més quan el punt de vista del relat és la primera persona, que és el que jo utilitzo des de ‘L’adversari’.

¿Per què la primera persona? 

Hi ha qui m’acusa de ser un narcisista però, si hem de ser sincers, em mou l’honestedat. Si escrius una novel·la de ficció, amb personatges inventats, tens la llibertat de decidir què és el que senten o pensen. Però al parlar de persones reals tens una responsabilitat moral, i no pots ni has de tractar de convèncer el lector que coneixes la seva piscologia. Incloure’m a mi mateix als meus llibres em permet mantenir la distància correcta, i limitar-me a conjecturar sobre ells.

¿I què hi ha del pudor?

Oh, mai l’he experimentat. Sé que moltes de les coses que explico sobre mi mateix no em deixen en bon lloc, però no me n’avergonyeixo perquè assumeixo que també els meus lectors s’equivoquen, i que per tant es reconeixeran en mi. A més, en última instància jo decideixo quant estic disposat a confessar. Les persones de les que escric, insisteixo, no tenen aquest privilegi editorial.

Vostè mateix ho acaba de reconèixer: si escrigués ficció, com feia al principi de la seva carrera, no tindria aquest dilema. 

Ja, però és que no em surt. Ja no. No és una decisió que respongui a la convicció ideològica. Com a lector, m’encanta la ficció. Qui sap si en el futur hi tornaré.

¿Com serà el seu pròxim llibre? 

No ho sé. Sento que em falten les idees, i em fa por. Sé que es miri com es miri porto una vida privilegiada, però això no m’impedeix tenir inclinació natural a la depressió. L’únic que resulta infal·lible a l’hora de mantenir-me’n allunyat és el treball. Si no hagués sigut pels articles periodístics que he estat escrivint últimament, sens dubte m’hauria enfonsat. També em refugio en el cine: aviat començaré a rodar la meva tercera pel·lícula, de la qual no puc dir res.

¿Li incomoda parlar de la seva crisi creativa?

L’únic que no m’agraden les entrevistes és que suggereixen que jo tinc coses més interessants que dir que, per exemple, vostè. I això no té per què ser cert. I l’autopromoció alimenta l’ego, i això potser proporciona cert plaer, però no és saludable. En tot cas, qualsevol circumstància que em permeti interactuar és benvinguda. Quan escric puc arribar a sentir-me molt sol, i estic convençut que el contacte amb l’exterior fa que escrigui millor.

¿Com sol saber que ha trobat un assumpte sobre el qual escriure? 

Només sé que tinc bon ull. Quan vaig decidir escriure ‘Limonov’ (2011) molta gent em va tractar de boig; deien que [el dissident rus] Eduard Limonov no interessava ningú. Però jo vaig sentir que el personatge em donava l’ocasió d’endinsar-me en la literatura picaresca i alhora reflexionar sobre el final del comunisme. I amb ‘El regne’ (2015) vaig tenir la sensació que la crisi espiritual que vaig patir en el passat era un punt de partida vàlid per investigar sobre els orígens del cristianisme de forma maximalista, espectacular, com en un pèplum.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Als seus llibres i articles periodístics ha parlat d’impostors, d’assassins, de feixistes, d’espies, de dictadors, de drogoaddictes... ¿Diria que se sent atret pel costat fosc? 

Qui digui que no s’hi sent atret , menteix. El fosc genera incertesa, i la incertesa genera curiositat. A més, tots tenim un costat fosc. Parlar de totes aquestes persones em permet adonar-me tant del que em distingeix d’ells com del que m’hi connecta, i comprendre que jo també hauria pogut córrer la seva mateixa sort.