Pep Laguarda, el geni de 'Brossa d'ahir'

Un disc penjat en el temps, ‘Brossa d’ahir’ (1977), amb poder per transportar-te a una dolça realitat paral·lela, situa per sempre a Pep Laguarda en un espai destacat de la música en català contemporània. El cantant i guitarrista, creador d’un ‘rock mediterrani’ a la valenciana, desaparegut de la mirada pública durant llargues dècades, ha mort aquest dissabte a la localitat de Rafelbunyol, com ha informat a les xarxes socials el seu nebot, el també músic Jose Domingo.

Parlar de ‘Brossa d’ahir’ suposa viatjar a l’ambient ‘hippy’ de Deià (Mallorca) de finals dels 70: allà, a casa del músic britànic Daevid Allen (Soft Machine, Gong), el conegut com Banana Moon Observatory, es va gravar aquesta obra serena i visionària, amb l’ajuda de Pau Riba i Jordi Vendrell, i el grup Tapineria. Un equip de músics ‘amateur’ que al llarg d’un any es van ensinistrar en el control d’instruments tant elèctrics com acústics.

Capvespres daurats

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Guitarres i flautes, mandolines, llaüts i sons d’aus, del vent i del mar, van confluir en un cançoner dotat de mística sense ser pretenciós, un folk psicodèlic mediterrani per a capvespres plàcids. Música crescuda sota un gresol d’influències (de la italiana Mina alsKing Crimson d’‘Islands’) que va inspirar al seu torn els altres dos pilars del rock en valencià, Juli Bustamante i Remigi Palmero, i que projectaria una llarga ombra. Els seus admiradors declarats van des de Roger Mas (que esmenta l’àlbum a la lletra de ‘La caseta d’enlloc’) als nord-americans Animal Collective i David Byrne.

Però Laguarda només va arribar a publicar una altra obra, ‘Plexison impermeable’, de signe més pop, ja el 2012, si bé es tractava d’una gravació original de 1979 perduda en el seu moment per desacords discogràfics. Reorientat profesionalment cap al periodisme a la radiotelevisió valenciana, no va arribar a atendre les peticions dels seus fans de reprendre la música. “Si la vida m’obliga, tornaré als escenaris”,declarava a aquest diari fa sis anys. No va ser el cas.